Publicitat
Publicitat

PASSI-HO BÉ TINGUIN

El costat fosc, entrant a la dreta

Diria que la cosa va començar el 1977, amb l'estrena de La guerra de les galàxies .

L'altre dia, a plaça, vaig sentir dues dones que enraonaven sobre els tràngols de la vida i l'una li va aconsellar a l'altra: "Ai, Pepeta, no et deixis endur pel costat fosc!" No vaig poder parar l'orella perquè em tocava la tanda i, com bé saben, la bacallaneria és una ciència exacta.

Després de rumiar-hi una mica, sospito que deixar-se endur pel costat fosc seria, per a aquelles dones, estomacar el marit amb un manat de porros (que és justament el que comprava la senyora, a la parada del costat).

Abans del 1977 això del costat fosc no es deia, crec. Potser el concepte existia en algun àmbit del coneixement: la psicoanàlisi, l'astronomia, la lampisteria. Durant molt temps vaig tenir a la tauleta de nit una lot que tenia un gran costat fosc: no s'encenia de cap de les maneres.

Ara a tot arreu apareixen, com bolets, especialistes en el costat fosc. En un sopar, en una reunió, en una partida de dòmino, tot d'una algú revela als altres que tots tenim un costat fosc, que lluita amb el costat lluminós. D'entrada no saps si t'està dient que has d'anar a Biosca i Botey a comprar-te un llum de peu halogen una mica més potent.

Però no, el costat fosc és dins teu. Tampoc no em ve de nou, sovint m'imagino les meves vísceres -el fetge, el cor- en una tenebra densa i angoixant. Però no, el costat fosc és a l'ànima: és el mal.

Pel que he arribat a entendre, es veu que Macbeth i la seva dona tenien un costat fosc. També el rei Leopold II de Bèlgica. El mateix Hitler tenia un costat fosc que no se'l saltava un gitano.

El cas és que, sembla, tots en tenim un: la beneta Teresa Forcades, el doctor Moisès Broggi, Bruce Springsteen, que m'ha caigut de la peanya. No guanyem per disgustos.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT