Publicitat
Publicitat

La felicitat

Obres el diari i et plantifiquen al davant la foto d'aquest paio, potser un dels paios més famosos del món, l'exemple del triomfador contemporani, el número u, el Messi dels collons, envoltat de criatures, família seva, probablement, en format de bodegó sentimental i ho fan per tot el morro, sense que sigui notícia ni res, per fotre, només. Et plantifiquen als nassos una foto que per a l'únic que serveix és per deixar-te la mateixa cara de pringat que fot la noia del fons mentre mira de cua d'ull la viva imatge de la felicitat i així sap que mai, i quan dic mai és mai completament de cap vegada ni per punyetera casualitat, podrà acostar-se ni a un pam de tenir la mateixa xamba que té el xaval aquest dels pebrots que a més de fer gols amb la punta de la fava és tan maco i joliu amb els nens i les nenes. Diuen que ens encanta veure com els altres són feliços encara que la nostra vida sigui com una caca punxada en un pal, que per això es venen tantes revistes del cor i tal. Doncs a mi no m'encanta, no tinc cap necessitat de ser més conscient encara de la mísera realitat que m'envolta a base que em refreguin per la cara que hi ha gent que té unes vides plenes de plenitud i de joia i de xerinola i de foc de camp i que viatgen amb avió d'una banda a l'altra del món somrient i amb els crios penjats del coll. No. Passo. Se me'n refot. O sigui que prou. Tanco el diari i a prendre pel sac .

Però no, no n'hi ha prou. Se m'han quedat aquí dalt. Fixades. Dins del cap. Les abraçadetes dels mocosets al seu Messi estimadet estan enregistradetes dins del meu disc dur i ja no hi ha puta manera d'esborrar-les. Llenço el diari a les escombraries però no serveix de res, els nanos i l'astre sideral continuen davant dels meus ulls, com un holograma dissenyat per una campanya de Disney Channel que m'han penjat a cada racó de casa: Messi i els infants, un pessebre vivent d'harmonia en 3D. Vaig al vàter per mirar d'amagar-me'n però encara és pitjor: els nens, tan monos, tots tres, a traïció, treuen el cap per sobre de la cisterna i ara... No, no pot ser, ara els sento, sento diàfanes les rialles dels crios abraçant el seu reietó que tot ho fa bé i a qui tothom estima i que està podrit de pasta i que les ties li fan cara de segregar hormones cada cop que fa un rot.

No puc més. M'he de controlar. Estic sentint psicofonies i això no presagia res de bo. Tranquil. Total és una foto de merda que no té cap importància. Per què m'he d'encaparrar amb això, ara? No tinc res més a fer en aquesta vida que perdre el temps menjant-me el tarro per culpa d'aquesta bestiesa? No. La resposta és no, capullo. No tens ni una merdosa cosa a fer en aquesta vida. Ets un penós que només sap cascar-se-la i mirar Diario de . Per això fas voltes per casa com un gos abandonat i et rebolques en la teva desgràcia com si fossis un porc empastifant-se de fems de vaca. Messi és feliç. Sí. I què? En què afecta això la teva vida? En res. Oblida'l. Pensa en una altra cosa. Pensa en ties, en arròs a la cubana, fes un sudoku, posa't una pel·li, menja't un dònut, el que sigui, però no t'obsessionis per una foto que ni et va ni et ve. Acabaràs més malalt del que estàs. La puta enveja. Això és el que et mata. I de petit sempre deien que eres tan espavilat. Doncs mira, cagada. Si eres espavilat ho vas superar completament. Ho vas deixar enrere. Merda, ja tornes a sentir les rialles dels crios. S'acosten, com el Nadal. Ja ho sé. Necessito nous referents. Més punts de comparació. Segur que n'hi ha. Recupero el diari de les escombraries. Segur que trobo una foto adequada, la foto d'algú que encara les passi més canutes que jo, que tingui una vida més lamentable que la meva, algú que en veure'l em faci sentir afortunat. I vaig passant pàgines, de pressa i amb les mans tremoloses, a la re cerca de la felicitat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT