Publicitat
Publicitat

FOTO CONTE

El jardí del veí

Caminem totes quatre per la sorra, fent filera, com totes les altres dones. Les onades planes ens esborren l'empremta del pes, decreixent. Anem no sé cap on, la vella mana les passes de la dona que em va davant, i aquesta dona em mana a mi. Els cascavells del meu turmell fan espurnes de groc i els nusos de la meua trena fan llepades de blau. Darrere meu, la xiqueta petita va fent bots enjogassada, provant de trepitjar-me els peus.

Totes quatre som una. Totes quatre són jo.

La vella deu tindre cinquanta anys. No li puc veure la cara, només la trena blanca, el través de les orelles, els lòbuls donats per les mil arracades que n'han penjat des del dia que va néixer. Va encongida, potser té mal d'ossos de tota la vida al costat del riu, o de tota la vida i prou. La dona que la segueix deu tindre vint anys, o trenta, i tampoc no sé la cara que té. Si m'hi esforço li veig el dibuix dels pòmuls, la pell de color de saola, com la meua, i sota el sari porpra li endevino uns malucs que deuen haver parit set o vuit criatures. Dic set o vuit perquè la mare en va treure set o vuit, i jo sóc filla de ma mare, l'única filla, diu. Però jo sé que n'hi ha hagut d'altres, a part de mi. Sé que una germana meua va deixar de respirar, amb el cordó umbilical encara bategant, enverinat. Sé que va haver-hi encara dues xiquetes més, i que no van néixer del tot, o sigui que no compten.

Però a mi em van deixar créixer, i vaig poder ser la xiqueta que ara juga a amagar-se darrere de mi mateixa als onze anys, provant de fer-me dringar els cascavells dels turmells amb el peuet, riu que riuràs. Em giro i s'amaga, i veig un nasset, o una pupil·la vivíssima i atzabeja, encesa per tots els reflexos del sol. Fa una eternitat, d'aquests ulls. Tenia cinc anys. Vaig anar a estudi i vaig saber els números. Però ja no vaig aprendre res més. O sí: vaig aprendre a recollir fem per cremar, a treure aigua del pou, a pastar coques i encendre el foc per coure. O no, perquè tot això no s'aprèn. Es fa i prou.

Quan em desperto, tinc onze anys i mai no he vist el mar. Demà comença l'Akshaya Tritiya i em casaran.

Si em faig més gran, el pare no podrà pagar el dot, que pesa més cada dia, i el meu germà haurà de deixar l'escola i venir-nos a ajudar. Criar una filla és com regar el jardí del veí, diu l'àvia. Per això em casen. Ja l'han regat massa, el jardí que no és seu, i el veí ara em segueix amb els ulls quan baixo a recollir el farratge, i el veí del veí fa petar la llengua quan passo camí del pou. Diu l'àvia que sóc llaminera, que ja no puc anar sola, que he de vigilar els camins, que els hòmens em poden prendre quan vulguin i fer de mi una vergonya. Com a la Genu, que als dotze anys la van esqueixar en un marge quan tornava de buscar llenya i ja ningú no la vol, ni a ella ni a la criatura, ni els de casa ni els de fora.

Jo sé que ho fan pel bé de tots, perquè em regui qui ells han triat, que viu a Devda. I jo me n'hi hauré d'anar i ja no seré més de casa meua, seré de qui no sé ni com es diu, perquè quan el pare va pronunciar el seu nom vaig tapar-me les orelles i vaig córrer cap al riu. Tampoc no sé quina cara fa, i m'és igual. Té catorze anys, i m'és igual. M'hi volen casar, i també m'és igual.

La vigília de noces, baixaré al riu a trenc de sol per purificar-me. L'aigua m'inflarà el sari com un globus i me'l desinflarà com una flor. Submergida, tota jo esdevindré enjoiada per mil rosaris de perles transparents. I així esperaré, esperaré, i esperaré. Fins que a casa ja no hagin de pagar el dot. Fins que el meu germà pugui acabar l'estudi. I quan surti de l'aigua, el riu serà una platja, i jo seré la primera. No tindré ningú a davant que em mani els peus, si cap a l'esquerra, si cap a la dreta, si amunt o avall. Sé que m'agradarà, el mar. I m'arribarà una rialla, i m'adonaré que som dues: jo als onze anys i la que vaig ser jo als cinc anys, que em voldrà fer dringar els cascavells dels turmells. Mira, ja els sento: dring, dring, dring.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT