Algun dia, els antropòlegs del futur es grataran la closca intentant perfilar aquesta estranya peculiaritat dels catalans, consistent a aparèixer a la premsa de Madrid com a espanyols i no-espanyols de manera simultània: som com el gat de Schrödinger, però en bípede. M’explico. Diu l’ Abc : “L’Estat rescata els estalvis de 3,5 milions de clients a Catalunya”. Com si els catalans no forméssim part d’aquest Estat rescatador. Només apareixem en la nostra versió de beneficiaris/paràsits. Per no dir com d’irònic resulta que es brandi l’efecte rescatador de l’Estat, possible en part gràcies a unes balances fiscals que, segons la Generalitat, ronden els 15.000 milions cada any.
Aquest càlcul amb CatalunyaBanc no el va fer, ai las, l’ Abc quan el rescat de Bankia. Aleshores, el diari preferia publicar peces defensant, per exemple, la quitança de Rodrigo Rato, a qui presentava com un màrtir per cobrar només 1,2 milions d’euros (mentre que Goirigolzari havia rebut 52 milions per abandonar el BBVA). Tot això, a un dia de saber-se que l’Estat nacionalitzava el banc per salvar-lo de la fallida. I Rato seria poliimputat al cap de poc. Ahir, a més, l’ Abc aprofitava per retreure els diners rebuts del FROB amb la trampa habitual: vendre com a inversió en Catalunya -amb diners aportats en part pels catalans- el que no deixa de ser un crèdit a interessos dubtosos (aplicats per qui políticament modula, ves per on, la teva capacitat d’endeutament). “La resta d’Espanya ha evitat la fallida i la més absoluta ruïna de Catalunya durant la crisi”, deia l’editorial. Com si en aquest temps els catalans haguéssim deixat d’enviar impostos a les arques estatals. O com si la crisi fos patrimoni exclusiu dels catalans.
