TV3 va trobar un mètode pràctic per presentar la nova temporada: vehicular la informació a través d’ El foraster, el programa revelació de la cadena. L’endogàmia (en aquest cas amb finalitats promocionals) sempre agrada a l’audiència. Veure la nevera on guarden els cartrons de llet els presentadors, descobrir que també fan pipí o que han de conciliar vida familiar i laboral portant les claus a la cangur (en definitiva, que són humans) produeix una enorme satisfacció televisiva.
Però davant d’una graella amb tan poques novetats vam tenir la sensació de veure un remake de La meva, del Roger de Gràcia. I les tres estrenes de la temporada van quedar molt poc lluïdes. El crac, la nova sèrie, va quedar com una anècdota i no com un plat fort. Joel Joan va aparèixer deu segons i va evidenciar el seu tarannà sobrat i altiu. Geni i figura. I en Masferrer va haver d’acabar parlant de la sèrie amb un muntador i ensenyant quatre imatges a través d’un petit monitor. Decebedor. 300, la docusèrie històrica, amb prou feines vam arribar a entendre de què anava, més enllà que hi sonaria l’himne d’Espanya. I pocs espectadors serien capaços de recordar què farà Roger de Gràcia, però sí que el seu fill portava els pantalons del revés.
Quim Masferrer, hàbil i simpàtic, va exercir bé de mestre de cerimònies sense perdre el seu esperit: qui queda millor sempre és ell. Manté el to burleta cap al seu interlocutor. Diumenge a la nit hi havia dos tipus d’humor: el de riure’s del vestuari (Dalmau, presentadors d’esports, Oltra i Mauri) i les gracietes picantones (que si dreta i eixerida, que si la maquilladora sota la taula, que si la platja nudista, que si la roba interior de la Feliu i els nuvolets dels homes del temps). A Catalunya hi ha dos col·lectius: els que això els fa riure i els que no. I en un referèndum em temo que també guanyaria el sí. S’ha de respectar. Puntualment, els inserts de les rialles del públic assistent durant el monòleg van aixecar alguna sospita. Semblaven reaccions afegides amb enginy per potenciar l’efecte hilarant però dubtaves si el riure corresponia a aquell gag.
Va ser un programa més efectiu a nivell d’entreteniment que per la finalitat promocional. Els espais informatius van quedar com una anècdota sense objectius de temporada, les novetats difuminades i sense contingut, els programes clàssics amb la dinàmica de la inèrcia i mitja graella desapareguda. Esperem que tot plegat sigui només el plantejament d’aquest espai i no pas una advertència premonitòria de la televisió que ens espera aquesta tardor.
