Mira, en Peret! -va observar l’àvia Mercè, mentre abaixava l’escopeta-. Aquest sí que em cau bé! -i es va tornar a omplir la copa de ginebra.
-És un magnífic exemple dels altres catalans, que deia en Candel -va afegir l’expresident Pujol, que havia aconseguit dissimular el tutú posant-se la corbata al coll.
El patriarca Feliu Pocapena seguia consternat:
-Però president -s’alarmava-, és veritat el que diu la meva mare, o és que va més beguda del que és habitual? Vós sou el meu pare?
-La veritat és que no ho sé, però tot és possible, Pocapena -va murmurar l’expresident-. Eren temps difícils, jo vaig haver d’anar a presidi, etcètera. Cof, cof! -va estossegar-. Ens havíem de donar suport entre tots, la seva mare era una vídua patriota molt ferma...
-Però d’això que diu fa cinquanta anys, i jo avui en faig setanta-cinc! -cridava Feliu, amb els ulls desorbitats.
-Un petit anacronisme que ara no ve al cas, Pocapena -va respondre el president Pujol, arreglant-se la corbata-. Sap què? Jo de vostè em preocuparia d’altres coses. Per començar té la piscina plena de cadàvers, començant pel del seu fill. També té una temible colla de trabucaires armats fins a les dents i el rei de la rumba que li amenitza la festa.
Peret, en efecte, feia cas omís del desastre que l’envoltava:
-Enredant per aquí, enredant per allà! -cantava, fent el ventilador amb la guitarra.
El patriarca Pocapena va començar a caminar amunt i avall, intentant assimilar que tota la seva vida havia sigut una farsa i, sobretot, que estava arruïnat. Els del GURPS ja no eren en aquest món, però havien destapat el secret de la seva sicav i ara ho tindria molt malament per recuperar els diners que hi tenia enterrats. De sobte, es va il·luminar.
-Estimada -va sanglotar, adreçant-se a la matriarca Núria Pocapena-. M’has d’ajudar.
Abraçada a la seva filla Marta, la matriarca va fer cara de sorpresa.
-Jo, Feliu? I què vols que faci?
-Dona, sé que tens un milionet d’euros a la Banca Vaticana...
Núria Pocapena va somriure amb crueltat.
-Ho sabia -va dir-. Sabia que amb aquesta festa acabaria sabent per què t’havies tornat tan amable últimament. Només ha costat setanta morts, entre ells el nostre fill, però ha valgut la pena.
-Dona... -va fer ell, abaixant el cap.
-Sàpigues que el milió no ha existit mai -va sil·labejar l’esposa, començant a plorar com a la cançó de Chavela Vargas-. L’únic que tinc és la fotocòpia d’un dècim de loteria que li va tocar a un soldat de la Guàrdia Suïssa. Ho venen com a souvenir en una botiga al costat de la plaça de Sant Pere de Roma. Sabia que eres curt, estimat, però no tant.
