El fracàs d’un socialisme

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsAl cap d’uns quants mesos de viure a Alemanya, hom ja pot començar a explicar-ne les impressions sense gaire risc d’estar influenciat per la superficialitat de les coses. Després de la lectura de la literatura oficial revolucionària i de la no menys interessant dels exiliats, una constatació s’imposa, i és que, si bé els SA i els SS aprofiten encara totes les ocasions per a desfilar pels carrers amb uniformes i unes grans banderes amb swàstiques de cap a cap, de tota la primitiva doctrina nacional-socialista no queda ja gran cosa. Dels capdavanters de la primera hora, de tots aquells que amb llurs esforços i amb llurs ambicions feren el partit, la majoria han desaparegut de les maneres més diferents. Els uns han estat separats silenciosament dels llocs estratègics, els altres foren executats el 30 de juny. Les concepcions del partit nazi no eren precisament les de Hitler, encara que Mein Kampf sigui la nova Bíblia alemanya. Mein Kampf és un llibre ple de rancúnies i d’exaltacions, en el qual debades hom cercaria una doctrina per a solucionar els problemes alemanys i europeus. [...] El nacional-socialisme tenia una política interior: la unitat administrativa del Reich i la lluita contra els marxistes i els jueus. Tot i aquesta concepció antidemocràtica de l’Estat, el partit nazi era socialista. Volia que el conjunt de l’esforç col·lectiu tendís a assegurar a les masses el benestar i la seguretat materials, i que els privilegis econòmics fossin suprimits. La seva ideologia política internacional es reduïa a voler l’expansió del poble alemany sota totes les formes, i per al Reich el dret d’exercir una influència directa sobre tots els alemanys escampats pel món, els quals de debò creuen que la raça alemanya és l’única digna de dominar. [...] Si el socialisme ha fracassat, el nacionalisme és al poder amb tota la força i l’aparell del partit “Nacional-Socialista”. [...]