Avui vull parlar de Josep Maria Bachs. I per fer-ho parlaré de mi, que ja sé que és una miqueta lleig, però és que per a mi el Bachs va ser molt important. Com ho van ser l’Estadella, el Pallardó, l’Arguimbau, el Vendrell, el Gin, el J.L. Martín, l’Óscar Nebreda, el Perich, l’Ivà, l’Ibáñez... i com molts altres. És impossible transmetre el que vaig aprendre i descobrir gràcies a ells. I la vida va ser tan generosa amb mi que anys després els vaig poder conèixer a tots. I treballant amb molts d’ells encara vaig aprendre més.
Tota la vida recordaré la primera vegada que vaig parlar amb el Bachs. Jo, un insignificant noiet, era davant d’un dels meus ídols. La veu i el talent que a mi em sortia d’un atrotinat transistor Lavis que només tenia mitja antena, pobre, i que anava embotit dins d’una funda de color marró. I vaig descobrir una persona normal. I això encara el va fer més gran als meus ulls. Va ser un matí que vaig anar a Ràdio Joventut a recollir un disc del Tito B. Diagonal que havia guanyat al programa El Clan de la Una. El Bachs corria per la recepció i jo em vaig atrevir a saludar-lo i a demanar-li si me’l podia signar. Ell, en comptes d’engegar-me (esclar, en Tito B. Diagonal era l’Estadella i no ell), hi va accedir. Vam estar una llarga estona parlant d’ El Sacapuntas, el programa que va omplir els matins de diumenge de la meva adolescència i que gravava en un radiocasset Grundig per reescoltar durant la setmana. Aquell dia baixant les escales de l’edifici de Via Augusta 17, vaig decidir que volia treballar a la ràdio.
Moltes gràcies, Bachs. Un petó, Lola.
