ELS SIMIS NO SÓN MILLORS que els homes. Aquesta és la lliçó que aprèn Cèsar, el cap de colla, a El amanecer del planeta de los simios. És l’altra cara de la moneda de la lliçó que intentem aprendre nosaltres des de fa segles: els homes no som millors que les altres espècies animals. El nostre domini de la natura ens ha portat al miratge de la superioritat i a la paradoxa d’un altiu allunyament de la mateixa natura. Com més la dominem, més ens en separem. Per sort, fa dècades que ens hem adonat que aquest domini pot ser letal, que ens estem carregant el planeta Terra. L’escalfament global no és una broma. La idea d’un cert retorn a la natura guanya adeptes cada dia: l’agricultura ecològica, les energies renovables, el vegetarianisme, la revalorització de la vida rural, els drets dels animals... Tot això no surt perquè sí.
Hi ha un moment en la pel·lícula que un dels homes supervivents verbalitza la seva por cap als simis: “El que més m’espanta d’ells és que no necessiten l’energia elèctrica per sobreviure”. Els simis pensen i parlen com els humans, però saben viure en la natura. Això els fa superiors. Entre els homes i dones del segle XXI, els que millor se’n surten també són els que saben entendre la seva part animal, la seva necessitat de viure en harmonia amb la natura. Com el valor en els soldats, la nostra identitat digital es dóna per feta. La identitat natural és la que ens hem de tornar a guanyar, encara que visquem en ciutats denses. Hem d’aprendre a respirar fondo, a contemplar la lluna, a escoltar el vent, a tastar l’aigua freda, a fer l’amor.
Acaba de morir un home savi i natural: el senyor Santiago Santiveri. Sí, el de les galetes. Tenia 101 anys. Als matins es dutxava amb aigua tèbia primer i freda després, només menjava carn, peix i ous un cop per setmana i, tot i la seva avançada edat, practicava el sexe també un cop per setmana. Tot un home, tot un simi.
