La importància d’avorrir-se
Una de les coses més profitoses de l’estiu és trobar-hi temps per avorrir-se: per aprendre a conviure amb l’absència d’estímuls, diversions o distraccions. Sí, ja sé que avorrir-se és ara mateix un hobby impopular. Pitjor que impopular! Crea una mena d’ horror vacui en els que són incapaços d’estar un minut sense mirar el mòbil, i ni els passa pel cap silenciar-lo en un restaurant. Però és justament mirant-los a ells que no puc estar més d’acord amb Bertrand Russell quan assegura “que una generació que no pot suportar l’avorriment serà una nació d’homes petits”. Un dels estralls de les TIC, que són un gran avenç en tants sentits, és que estan robant, sobretot als més joves, un avorriment inherent a les vacances que era essencial perquè florís la seva vida interior. Ara tot hi conspira en contra. I com cansen els nens quan no et dónes el gust de tenir-los unes hores hipnotitzats amb una pantalla!
També hi conspira la llengua. Que es tingui horror a l’avorriment no és gens estrany si tenim en compte que avorrir-se ve d’abhorrere, que vol dir precisament “sentir horror”. També ennui —dit en francès sona més intel·lectual— ve d’innodiare (ser objecte d’odi). I els sinònims tampoc hi ajuden. Tant tedi com fastig ens el lliguen a la idea de fàstic. De fet, fàstic ve de fastig, que és més antic, i tots dos de fastidium, però contrasten en sentit com ho fan en castellà asco i hastío. I, si aneu per nota, encara us convé saber dues coses: que de l’un deriva fastigós (repugnant) i de l’altre fastijós (molest, enutjós); i que fastig es llegeix com desig, com deixa clar la dita eivissenca “Més val desig que fastig”. L’únic sinònim que apuja el nivell és esplín, un anglicisme catalanitzat que literalment vol dir melsa i que, sobretot gràcies a un poema de Baudelaire, passa a significar una intensa melancolia vital.
Però abandonem aquesta digressió filològica i reprenguem la més filosòfica. A El retrat de Dorian Gray, Lord Henry diu al jove Dorian: “L’única cosa horrible del món és l’avorriment, Dorian. És l’únic pecat imperdonable”. ¿Es tracta d’un cant a l’hedonisme d’Oscar Wilde? No, ben al contrari, és un elogi encobert a la necessitat d’avorrir-se del Wilde més moralista. Lord Henry és un corruptor i serà fugint de l’avorriment que Dorian acabarà fent coses del tot imperdonables.
