La insipidesa: inici i retorn de tots els possibles

BarcelonaPotenciar els sabors i ressaltar l’espectacularitat dels fets és una de les característiques de la cultura contemporània, amb tots els desajustos que això comporta. És un exemple més de com les manifestacions exteriors i interiors estan vinculades: a mesura que necessitem més sals i sucres en la nostra dieta, més depenem alhora d’esdeveniments impactants, més sensacionalistes que sensacionals. Ens acostumem als sòlids i líquids (no en direm aliments) processats, on els additius i els potenciadors de sabor modulen la nostra percepció gustativa, de la mateixa manera que consumim un imaginari processat, fet d’opinions i valors de carcassa llustrada, de pirotècnia i orquestra, en definitiva, d’efectes especials que, com les ingestes de quantitats de sals i sucres diàries, ens allunyen de la condició natural.

Imparcialitat i acceptació

Els processos lents, el silenci i la insipidesa es veuen amb suspicàcia, quan no són directament un insult. Com una bola de neu que va creixent, l’estrès que comporta aquesta artificiositat dels esdeveniments s’agreuja amb l’excés del consum de sals i sucres, ja de per si estimulants. Si a més tenim en compte que tant l’espectacularitat com els potenciadors dels sabors provoquen dependència, ja que tendeixen a anul·lar la voluntat i l’autonomia d’elecció de qui els consumeix habitualment, els desajustos es fan evidents. Un alarmant desequilibri intern (nutricional, psicològic) i extern (social, ecològic, etcètera).

A ningú li sembla estrany que els metges recomanin rebaixar el consum de sals i sucres per mantenir una dieta equilibrada. Però si veiem aquest vincle entre interior i exterior, si entenem que les sals i els sucres afegits formen part d’una cultura que valora l’artifici per sobre de la naturalitat, podem concloure que el canvi és molt més profund que una simple modificació de la dieta, amb una dimensió molt més general, on la nutrició hi està inclosa, però no n’és la finalitat. El que se’ns demana, progressivament, és un elogi de la insipidesa com a mecanisme per desfer-nos d’aparences i dobles morals. La insipidesa despullada de prejudicis i d’estigma, és a dir, no entesa com a mancança de sabor (com ens assegura aquell gran compilador i modelador de prejudicis culturals: el diccionari).

No aferrar-se a les coses

De fet, és el centre de tots els sabors, allà on entenem plenament, és a dir, experimentem amb els sentits (i no només de forma teòrica), què vol dir desaferrar-se i quins efectes ens produeix. La relació entre insípid i no aferrar-se és tan nítida que en xinès s’expressa amb la mateixa paraula ( dan ), com explica François Jullien al seu llibre Elogio de lo insípido (Siruela). D’aquesta visió mil·lenària que ha afectat la política, la psicologia, les arts i l’espiritualitat, en la seva obra Jullien escriu: “La qualitat de la insipidesa es desplega en tots els sentits. Per principi, és indiferent a les fronteres: per construir el valor del neutre, la insipidesa es troba en el punt d’inici de tots els possibles i fa que es comuniquin. Com el gust insípid, el mèrit del qual consisteix a no estar limitat per una determinació particular i, consegüentment, es pot transformar de manera infinita, el tema de la insipidesa es renova en la cultura xinesa sense deixar-se acotar, i es beneficia de cadascuna de les escoles (confucianisme, taoisme, budisme) per expressar un ideal comú en les diferents arts”.

Efectes alliberadors

Si necessitem un lema, podríem dir que el sabor ens lliga i la insipidesa ens deslliga. “La interioritat capaç de copsar la insipidesa del món recobra en aquell mateix moment la quietud i la serenitat. Quan la consciència ja no es deixa atrapar per la diversitat dels sabors i sap percebre la indiferenciació essencial que serveix de fons a totes aquestes diferències, el món torna a trobar-se disponible, desapareixen les focalitzacions i els bloquejos, s’anul·len tant les sobredeterminacions del desig com els entrebancs i tot coopera espontàniament i de bon grat”, reflexiona Jullien. Al mateix temps l’autor ens alerta que no es tracta d’una moral de solitaris que viuen retirats del món, ja que, tradicionalment, la lliçó ha servit per a la cultura xinesa també en el pla polític i de gestió social.

Balança equilibrada

“A mesura que cap sabor ens atreu més que un altre, ni està privilegiat respecte a un altre, mantenim la balança equilibrada i deixem que la lògica inherent a l’existència es desenvolupi espontàniament. Només la preferència és font de desordre i enfosqueix la transparència dels processos naturals. El governant que sembla igual d’insípid per a tothom, gràcies al seu desaferrament interior, pot renunciar a qualsevol ingerència, preservar la immanència reguladora i fer que regni la pau”, escriu Jullien. Una virtut que comença en un mateix, passa per la família i arriba al pla social, ja que la coherència pràctica va per sobre dels discursos i els estaments teòrics.

Les arts tradicionals xineses

Les arts tradicionals xineses, com la pintura, la música, l’escultura i la poesia, també són un bon reflex d’aquesta interiorització de la insipidesa, un aspecte que estudia Jullien al llibre: “Pintors reconeguts com Ni Zan (s. XIV) van pintar paisatges sense voluntat de seduir ni de retenir la mirada o forçar l’atenció del qui ho mira. No obstant això, aquest paisatge existeix plenament com a tal. Un paisatge monòton que conté en ell mateix tots els paisatges, on tots es fonen i es dissolen”.

Per tot això, la nostra capacitat per recuperar-nos, adaptar-nos i desenvolupar-nos positivament davant les circumstàncies adverses troba en el cultiu de la insipidesa un aliat immillorable. Com ens va deixar Confuci: “El Tao de l’home de bé és insípid, però no cansa”.