El ‘sex appeal’ d’una cara trista
La tristor ens fa semblar més nobles, més elegants i més adults: per què?
BarcelonaA Petita miss Sunshine, l’oncle Frank conversa amb el Dwayne, un adolescent depressiu de cabells greixosos. “De vegades m’agradaria dormir fins als divuit anys, saltar-me l’institut i tota aquesta merda. Saltar-m’ho tot”, diu el noi. “Saps qui és Marcel Proust?”, li contesta l’oncle, i continua: “És un escriptor francès. Un autèntic fracassat. Mai va tenir una feina de debò, la seva vida amorosa va ser un desastre, era gai... Va estar vint anys escrivint un llibre que ja gairebé ningú mai llegeix, però és possible que sigui el millor escriptor des de Shakespeare. En fi. Ell va arribar al final de la seva vida, va mirar enrere i va decidir que els anys de patiment havien sigut els millors de la seva vida, perquè van fer d’ell qui era. Dels anys de felicitat, no en va aprendre res”.
Els fets negatius ens afecten més que els positius. “Els recordem més vívidament i juguen un paper més important a l’hora de modelar les nostres vides”, escriu Jacob Burak -autor de How to find a black cat in a dark room - a l’assaig Outlook: gloomy, publicat a la revista digital Aeon. “Els comiats, els accidents, els problemes familiars, les pèrdues financeres i fins i tot un comentari sarcàstic deixat anar a l’atzar ocuparan la part més gran del nostre espai psíquic, per davant dels elogis o les experiències agradables”. Segons Burak, centenars de recerques confirmen el pes del que és negatiu en la nostra vida, i n’enumera alguns casos: “La sensació d’un mal dia ens dura més que la d’un bon dia. Sentim el dolor, però no la seva absència. Socialment, invertim més temps a evitar una mala reputació que a construir-ne una de bona. Emocionalment, ens esforcem més per evitar una mala passada que per experimentar coses noves. La gent detecta abans una cara trista -fins i tot els nadons de sis mesos- que un somriure. De fet, no importa quants somriures hi hagi en una multitud, sempre veurem abans l’expressió més trista”, diu l’escriptor.
Una cara trista, de fet, ens fa semblar més nobles, més elegants, més adults. Però per què? A l’assaig Atrabilious reflections upon melancholy, Hartley Coleridge fa referència a la malenconia com un estat d’ànim molt més refinat que la felicitat, i escriu: “La malenconia només pot existir en un esperit pur: no pot donar-se en un mer animal”.
Adam Roberts, professor de literatura a la Universitat Royal Holloway, comenta aquesta afirmació en un altre assaig -Why the long face? - a Aeon: “Valorem la tristor d’una manera que fa que la felicitat sembli una cosa de ments simples. La malenconia sembla més digna que la felicitat. Tenim la sensació que l’alegria és, en el fons, una mena de plaer idiota, l’idioma de la lobotomia, un globus a punt de ser rebentat. El dolor és d’alguna manera més adult, és ser menys il·lús. Sembla més sincer, més autèntic. Potser per aquesta pàtina de noblesa la tristesa també ens sembla més bonica”.
Segons la doctora Emma Ribas, psicòloga a l’Institut d’Estudis de la Sexualitat i la Parella i a Somdex Dr. Santiago Dexeus de la Clínica Tres Torres de Barcelona, totes les emocions tenen la seva utilitat, i la tristor és una de les més fèrtils. “Facilita la introspecció i la reflexió: ben utilitzada, ens ajuda a prendre consciència de nosaltres mateixos i a curar-nos de ferides psicològiques. Ens ajuda a créixer: és una oportunitat per a l’aprenentatge”. També l’alegria té la seva utilitat: “Ens serveix per facilitar vincles, motivar-nos, relaxar-nos, expandir-nos i estimar. De fet, l’alegria és l’emoció bàsica de l’amor: ens fa desitjar ser estimats”, diu a l’ARA la psicòloga, que afirma que, tot i això, de vegades associem la tristor a més maduresa i estabilitat.
“Però per què ens hauria de semblar més atractiva, la tristor?”, es pregunta el professor Roberts. “La tristor hauria de ser precisament d’aquell tipus de coses que l’evolució elimina de la cursa, un factor clau per a la desselecció sexual. Quina dona es voldria aparellar amb algú infeliç quan podria estar amb algú alegre i somrient? Dit així, per descomptat, la qüestió sembla una mica ridícula; com si realment preferíssim aparellar-nos amb Bob Esponja en lloc de Morrissey”.
La fórmula de l’èxit matrimonial
El psicòleg John Gottman, de la Universitat de Washington i expert en estabilitat conjugal, va dur a terme un experiment per comprovar quin efecte tenien les emocions negatives i positives en la vida de parella. El 1992 Gottman va trobar una fórmula per predir la possibilitat de divorci, passant només 15 minuts amb parelles acabades de casar, amb un encert del 90%. El psicòleg avaluava la ràtio d’expressions positives i negatives que la parella intercanviava, incloent-hi gestos i llenguatge corporal. Segons Gottman, perquè una relació sobrevisqui, es necessita una “ràtio màgica” d’almenys cinc expressions positives per cada una de negativa. Les parelles que s’acabaven divorciant intercanviaven quatre comentaris negatius per cada tres de positius. “Les parelles fastigosament harmonioses mostraven una proporció de vint comentaris positius per cada un de negatiu: una benedicció per a la relació, però potser no tan útil per ajudar honestament la parella a l’hora de moure’s pel món”, conclou Burak.
El professor Roberts assenyala un altre motiu pel qual la tristor ens atreu, fins i tot sexualment. “És un senyal sobre l’individu el fet que tingui la força, la llibertat i la sensibilitat de permetre’s estar trist. Aquesta afirmació ens recorda el que els científics evolucionistes anomenen el principi del handicap, una hipòtesi formulada pel biòleg evolucionista israelià Amotz Zahavi el 1975, i que assenyala que els trets extravagants, com ara les banyes enormes dels cérvols o la cua del paó, són útils perquè són tan ostentosament incòmodes i pesats per a qui els porta que són una manera de dir: “Sóc tan fort, i els meus gens són tan desitjables, que em puc permetre carregar aquest clar -i bonic- desavantatge”. Segons aquest model, diu Roberts, la tristor ens atreu per la seva força: “Es necessiten més músculs per arrufar les celles que per somriure, i potser aquesta és la clau. Indica la capacitat de dilapidar un recurs, precisament malgastant-lo. Qualsevol ximple pot viure i ser feliç. Es necessita una força més gran per viure i estar trist”. Segons l’escriptor, però, aquesta anàlisi deixa de banda l’aspecte més important de la tristor, i conclou: “La felicitat pot ser bonica, però certs tipus de tristor tenen accés a belleses que la felicitat mai pot conèixer”.
La tristor inspira un tipus d’art que amb la felicitat és impossible
“La tristor inspira un tipus d’art que no es pot crear amb el somriure que et queda a la cara quan menges gelat en roba interior”, diu el professor de literatura Adam Roberts a l’assaig Why the long face? O, dit d’una altra manera: la tristor inspira un tipus d’art que amb la felicitat és impossible. Roberts ho il·lustra amb una cita d’ Atrabilious reflections upon melancholy, escrita el 1823 per Hartley Coleridge: “La malenconia és l’única musa. És Talia i és Melpomene. Va inspirar Milton i Miquel Àngel, Swift i Hogarth. Tots els genis són malenconiosos, i cap més que aquells en què la genialitat és còmica. Els humans es poden dividir, segons el seu tipus de malenconia, en tres tipus. Els que busquen l’infinit, en contradicció amb el finit; els que busquen l’infinit en el finit, i els que busquen degradar el finit en comparació amb l’infinit”. Els primers, diu Coleridge, inclouen “els filòsofs i els religiosos”; els segons, “els poetes, els amants, els conqueridors, els miserables, els que no tenen escrúpols, etc.”, i entre els tercers hi ha “els satírics, comediants, bromistes de tota mena, cínics, epicuris i amants de la diversió en general”.
