La dona, amb els cinquanta anys ja superats, va entrar primer i la seguia un jove que no arribava a la trentena d’anys, moreno, ben plantat i amb trets nord-africans. Havien reservat per sopar i la dona va demanar si podien seure en una de les taules que estaven a prop del vidre transparent que dóna al carrer. En apropar-m’hi per prendre la nota, van separar les mans agafades igual que fa la gran majoria dels enamorats interromputs pel cambrer. Va dir que ella només faria un entrant, que no tenia gaire gana, i va demanar un primer i un segon per al jove mentre li dirigia una mirada plena de satisfacció com les que es dirigeixen als bons minyons.
-I una copa de vi blanc per a mi.
-El senyor també voldrà vi?
-No, la seva religió no l’hi permet. Aigua -va remarcar orgullosa de la rectitud del company que s’havia adjudicat mentre em mirava per deixar-me clara la procedència del jove.
En un primer instant, se’m va acudir que probablement buscava la meva complicitat perquè jo també sóc originari d’un país àrab. Que necessitava persones que aprovessin la relació que havia triat. Però la seva mirada em va semblar més aviat com la d’una caritativa voluntària d’ONG contenta amb l’obra de beneficència que estava duent a terme. Era com si em demanés reconèixer-li la bona obra sense que jo sabés en què consistia, exactament. Explicar les bones obres és poc civilitzat i aquella dona necessitava que se li reconegués la seva per justificar-se la tria.
La mateixa nit, una jove caribenya de menys de vint-i-cinc anys, alta i de cos espectacular, va entrar i es va aturar davant la barra mirant al buit.
-Bona nit, digui’m -li vaig dir, però ni va respondre ni em va mirar. M’ignorava com una dona ignoraria un barroer que se li apropa amb segones intencions en ple carrer.
La veu d’un home baixet, que anava darrere, em va rescatar del disgust pel comportament absurd de la noia.
-Tenim taula reservada -va dir l’home amb sequedat mentre reposava el palmell a la cintura de la noia, com dient és meva. Va afegir, adoptant un to educat poc creïble, que s’estimaven més una taula en un racó íntim, lluny del vidre de l’entrada.
Devia tenir seixanta anys o una mica menys, vestia una americana elegant i el flaire de la seva colònia de després d’afaitar em va tallar la respiració, uns segons, quan passava davant meu tirant de la mà de la noia i inflant el pit. Confesso que no em vaig voler perdre ni l’escot generós de la noia ni el balancejar de les natges comprimides dins uns pantalons ben ajustats, de color negre i d’un teixit fi, gairebé transparent. Fins i tot vaig pensar que devia portar tanga a sota, o no res.
La noia continuava negant-se a mirar-me, ni quan els vaig prendre la comanda ni quan els servia la beguda -una ampolla de blanc afruitat que va tastar ella i a la qual va donar l’aprovació amb un gest amb el cap dirigit al seu home-, ni quan els servia el menjar -menú complet i postres-. A l’hora de portar-los la nota, amb l’ampolla de vi ja buida, la noia em va regalar un somriure sense preu marcat imitant els articles dels aparadors de les botigues de luxe. Era més ambigu que seductor i, amb una veu d’una dolçor gens fiable, va dir que tot havia estat deliciós.
L’home, com agafat per sorpresa, em va mirar i, apressat com qui vol espantar una mosca, va dir que sí, que tot molt bo. La seva mirada desafiant i de mascle dominant, amagava una por animal que em va semblar haver-la vist abans en un documental, al canal 33, als ulls d’un lleó vell que intentava defensar el seu territori i les femelles dels joves lleons, conscient que l’hi acabarien arrabasant, irremeiablement.
