La política britànica es debat entre la revolta dels conservadors i el complot dels laboristes contra els seus líders. El primer ministre, David Cameron, i el cap de l’oposició, Ed Miliband, són avui dos personatges qüestionats pels seus, en públic i en privat, i pels votants a les enquestes i a les urnes. Per això cada nova elecció parcial celebrada els últims mesos -com la d’ahir a Rochester and Strood- acaba enfortint el populisme euroescèptic del UKIP i del seu líder, Nigel Farage.
Cameron continua confiant que la recuperació econòmica el salvarà a les generals de l’any vinent. Però, mentrestant, el seu partit s’esquinça. La dreta euròfoba li exigeix més duresa contra les decisions de Brussel·les. Les desercions tories que marxen a engruixir les files del UKIP no s’han aturat, i l’única resposta de Downing Street és alimentar el discurs antiimmigració, que sempre sona a succedani de la llengua desbocada i viperina de Farage.
Ja només li quedava veure ressuscitar figures històriques del partit acusant el primer ministre de dilapidar l’herència de Margaret Thatcher. Cameron, que s’ha declarat deixeble i admirador de la desapareguda Dama de Ferro, ha hagut de sentir aquesta setmana Ken Clarke, un dels pocs polítics conservadors que no s’avergonyeix de ser europeista, acusant-lo de voler desmantellar un dels llegats més importants de Thatcher: el seu compromís amb la lliure circulació de persones a la UE. Clarke -exresponsable de Finances i de Justícia de governs tories - creu que el discurs del seu partit acaba “alimentant la credibilitat de Farage”. Cameron està atrapat.
Quan la cadira de Thatcher es va moure al final dels seus anys de poder, van ser els euròfils del partit els que la van fer caure. A Cameron li pot passar precisament el contrari.
El cap del primer ministre no és l’únic que perilla. Ed Miliband és el líder laborista més impopular de la història entre els votants del seu partit i només un 13% dels britànics el veuen preparat per arribar al govern en les pròximes eleccions. Les enquestes vaticinen, a més, que els labour podrien quedar pràcticament escombrats del mapa electoral escocès, un dels seus feus tradicionals, que ara -pel desencantament del postreferèndum- ha fet pinya amb el Partit Nacional Escocès.
Miliband no té sort. Les seves intervencions públiques sempre acaben tretes de context, amb frases maldestres que se li giren en contra i amb la sensació de no convèncer ningú. No fa ni dues setmanes es va salvar sense saber-ho d’un complot per apartar-lo del lideratge del partit. El mèrit és d’Alan Johnson, una de les figures més populars dels laboristes, a qui els revoltats volien com a nou número u per a les eleccions del pròxim mes de maig.
Johnson va fer un comunicat en què anunciava que no tenia intenció de substituir Miliband i el complot va quedar desactivat. Quina mena de revolta és aquesta, incapaç de lligar bé el relleu? És la demostració més evident del desconcert i el caos que regna entre el laborisme. Miliband continua dret, però més dèbil que mai. Farage deu estar avui -com fa moltes tardes- bevent una bona pinta al pub a la salut d’una política de conspiracions fallides i discursos erràtics que li van omplint el sac de vots i li han acabat obrint les portes de Westminster.
