Esperit de superació un any després dels atemptats de Boston

The New York Times / Stoneham (Massachusetts)Quan, fa just un any, dues bombes van transformar la Marató de Boston en una zona de guerra, la família Norden va viure la tragèdia per duplicat. El J.P., de 34 anys, i el seu germà Paul, de 32, dos treballadors de la construcció que hi havien anat de públic per animar un amic, van perdre cadascun una cama.

Des de llavors, a poc a poc i amb dolor, han reconstruït les seves vides. Després d’eterns ingressos hospitalaris i més de 50 operacions, ara poden caminar gràcies a unes cames ortopèdiques. Planegen fundar una petita empresa, i tots dos s’han emancipat de casa i viuen amb les seves xicotes. El Paul fins i tot s’ha promès.

Els Norden no volen obsessionar-se amb el que va passar a la marató ni que això els defineixi. Però el primer aniversari de la tragèdia ho ha acabat fent. La cita ha pres un gran significat simbòlic, ja que tant els supervivents com la ciutat de Boston volen mostrar la seva resistència i superació. Les commemoracions s’allargaran almenys una setmana. Comencen avui, 15 d’abril -el dia en què les explosions van deixar tres morts i 260 ferits, 16 dels quals amb cames o braços mutilats-, i continuaran fins al 21 d’abril, la data de la marató d’enguany.

Com molts d’altres, els Norden s’han vist superats per l’atenció mediàtica. Homenatges, taules rodones, concerts, gales benèfiques i especials de televisió han atapeït la seva agenda. A més, els dos germans estan promocionant un llibre que recull la seva experiència, cosa que ha fet incrementar els actes públics. Per ells l’aniversari és un escull per superar el passat. Aquest abril no tenen temps d’anar al gimnàs, han hagut d’ajornar les operacions i el Paul i la seva promesa, Jacqui Webb, ferida també en l’explosió, han ajornat els plans per al casament.

Liz Norden, de 51 anys, mare de cinc fills, diu que durant la convalescència dels seus “nens” -així els anomena- ha començat a afligir-se. “T’obliga a reviure els fets de fa un any: les meves emocions, les seves, l’aniversari, els mitjans -explica-. Va in crescendo. Ara a la mínima ploro”. Fa un any les seves vides van canviar “en un tres i no res”.

Trobar un sentit a la vida

Se’ls anomena supervivents perquè són vius. Però va haver-hi un moment en què el Paul, a qui li van amputar la cama per damunt del genoll, va arribar a pensar que hauria estat millor morir. “Un dia era a la dutxa i la meva mare m’havia d’ajudar a vestir-me. Això és molt dur -explica-. Estava tan deprimit que vaig desitjar no haver sobreviscut”. Una altra vegada va caure a la dutxa, i estava tan avergonyit que va fer veure que ho havia fet a posta. “No sóc un suïcida -afegeix-. Sóc feliç la majoria de temps. Però és tan frustrant quan no pots fer el que vols fer... Arribes a sentir que no ets un home”.

Abans de la marató, el Paul no tenia gaires objectius a la vida. Això ara ha canviat totalment: deixar la cadira de rodes, no fer servir crosses, treure a passejar el gos... “Ara tots dos tenim la motivació de fer coses cada dia, perquè hem tingut la sort de sobreviure”, diu el Paul.

“El doble de forts”

Els dos germans han pogut costejar les operacions gràcies a fundacions sense ànim de lucre. Diuen que el llibre que acaben de publicar, Twice as strong [El doble de forts”], està dedicat als milers de persones que els han ajudat a millorar la seva dia. “T’adones que hi ha molta gent bona al món -diu el J.P.-. No hauries d’esperar a una tragèdia per saber-ho, però és així com me n’he hagut d’adonar”.

Alguns dels supervivents tenen previst córrer o seguir la Marató de Boston, que es preveu que superi el rècord d’un milió de participants enguany. D’altres hi són reticents. El J.P. no ho té clar, mentre que el Paul sí que hi anirà de públic. La seva mare no té cap intenció de ser-hi. La cita que sí que té apuntada és per al 3 de novembre, quan està previst que comenci el judici contra Dzhokhar Tsarnaev, l’únic sospitós viu.

Els germans Norden no tenen res a dir sobre els Tsarnaev. Desitjarien que la seva mare fes net i tirés endavant. Però no pot. “Vull saber quin tipus de persona va poder fer això”, diu. Vol que el condemnin a mort. De moment, però, només desitja que s’acabin les commemoracions. “Finalment podrem tancar el cercle -diu-. No paro de dir als nens que s’aferrin a la data del 21 d’abril. Però esclar, ho tornarem a reviure tot quan comencin els judicis”.