Esquerdes a la Gran Coalició

MunicFa prop d’un any es va erigir el nou govern alemany gràcies al pacte de Gran Coalició firmat per la Unió Democratacristiana (CDU) d’Angela Merkel, els seus germans bavaresos de la CSU i els socialdemòcrates de l’SPD. Fins fa poques setmanes l’executiu treballava en un ambient d’aparent harmonia, però ara que les dades econòmiques adverteixen d’una conjuntura tèrbola han sorgit vells recels i discrepàncies per evidenciar que el que ha fet fins ara Berlín és governar segons la situació anímica amb una política sense direcció a llarg termini.

La Gran Coalició és, de fet, una súper Gran Coalició, ja que el 80% dels diputats dels Bundestag (cambra baixa) són de la CDU/CSU o de l’SPD. En total 504 escons, per 127 que ocupen els dos petits partits de l’oposició: L’Esquerra i Els Verds. ¿Però la nova Gran Coalició liderada per Merkel ha utilitzat el seu poder per impulsar noves reformes? Més aviat no. En lloc d’esforços en temes delicats com la demografia, l’envelliment de la societat i la falta de força de treball, els partits governamentals han ofert als ciutadans regals com el fre al preu del lloguer, subvencions familiars i increments de subsidis. La bona situació econòmica fins ara ho permetia.

“Tardor de malícies”

Fins no fa gaire la Gran Coalició presumia que Alemanya gaudia dels ingressos fiscals més alts de la seva història i d’uns pressupostos que, per primer cop des del 1969, no generaran deute nou. Però només ha calgut un conjunt de males dades en les exportacions i en el pronòstic econòmic general del país -el vicecanceller socialdemòcrata Sigmar Gabriel ha anunciat aquesta setmana que el PIB alemany creixerà aquest any un 1,2% en lloc de l’1,8% pronosticat fins ara- perquè els conflictes a l’executiu s’hagin posat de relleu.

Arriba una “tardor de malícies”, va titular fa uns dies l’edició digital de Der Spiegel. Es creuen “improperis de vella escola a la Gran Coalició”, coincidia a definir el Süddeutsche Zeitung.

El portaveu de l’executiu alemany, Steffen Seibert, va encertar a definir dimecres: “L’ambient a la Gran Coalició és bo i decidit a liderar el país, la feina conjunta està marcada per la plena confiança”.

Però un pot dubtar d’això. “La CDU/CSU i l’SPD van treballar junts sense fer soroll fins que es van poder concentrar a acabar les seves promeses electorals”, va apuntar el Frankfurter Rundschau en relació, per exemple, a la introducció del salari mínim interprofessional. Però des que la crisi a Ucraïna i al Pròxim Orient i la debilitada conjuntura econòmica han posat nous reptes al govern de Merkel, les estridències són cada cop més sorolloses. L’SPD, per exemple, es va sentir burlat per les intromissions de la ministra de Defensa democratacristiana, Ursula von der Leyen, en la política d’Exteriors liderada pel ministre socialdemòcrata Frank-Walter Steinmeier.

A més, ara hi ha una lluita oberta sobre com gestionar la dèbil conjuntura econòmica. La presidenta regional de la CSU Gerda Hasselfeldt va assegurar que s’ha de revisar tot el que va ser acordat en el pacte de coalició. Per exemple, la líder bavaresa va qüestionar la introducció d’una quota de dones en les directives empresarials i la reforma dels contractes laborals temporals, de fet, dos dels projectes que corren a mans dels socialdemòcrates.

El pes pesant de la CSU, l’exministre de Transport i Infraestructures, Peter Ramsauer, també va posar en entredit la jubilació a partir dels 63 anys i el salari mínim, i va instar a fer “un gir de volant”.

“D’això se’n diu desbarrar. No hi toca gaire”, va replicar el vicepresident de l’SPD, Ralf Stegner. Des de l’ala esquerra de les files socialdemòcrates s’ha posat en dubte el projecte prestigiós de la CDU/CSU -l’equilibri pressupostari el 2015- i s’ha reclamat la capacitat de fer deute per invertir en programes de creixement. El més calent és a l’aigüera, després d’un any que es formés la nova Gran Coalició.