El Kurdistan, un nou estat al Pròxim Orient?

Barcelona“Ha arribat el moment que nosaltres decidim el nostre destí, i no hem d’esperar que els altres ens el determinin ”, va dir el president del govern regional del Kurdistan iraquià, Massud Barzani, en la sessió parlamentària de caràcter extraordinari celebrada aquest dijous. Amb aquestes paraules el mandatari kurd va traslladar a la cambra el desig ferm de celebrar un referèndum d’autodeterminació en els pròxims mesos. Segons el full de ruta previst, el Parlament autonòmic haurà d’escollir una comissió electoral independent que fixi una data per al referèndum i s’encarregui de supervisar tot el procés.

Mentre que el Partit Democràtic del Kurdistan (KDP) de Barzani i la formació Goran donen ple suport al referèndum, al Partit de la Unió Patriòtica del Kurdistan (PUK) del president de l’Iraq, Jalal Talabani, hi ha divisió d’opinions a causa de la pressió del seu històric aliat iranià, que observa amb por l’eclosió d’un estat kurd independent.

La decisió d’Arbela arriba després de l’ofensiva del grup jihadista Estat Islàmic amb el suport d’insurgents sunnites i antics seguidors de Saddam Hussein. En un intens atac llançat a principis de juny i que encara perdura, els rebels van aconseguir el control de Mossul i Tikrit i d’importants jaciments petrolífers.

Davant la impotència de l’exèrcit iraquià per frenar l’avanç jihadista, els peixmergues -forces de seguretat kurdes- s’han desplegat en àmplies zones de les províncies de Nínive i Kirkuk amb l’objectiu de protegir la població kurda i controlar també estratègics pous de petroli. L’extensió de territori iraquià sota control kurd ha augmentat un 40% en aquesta nova conjuntura.

El recent califat proclamat per l’Estat Islàmic, que abasta de la província siriana de Raqqa fins a les portes de Bagdad, ha fet palesa la incapacitat del primer ministre iraquià, Nuri al-Maliki, de mantenir cohesionat un estat que veu com les desavinences entre xiïtes, sunnites i kurds posen en perill la seva integritat territorial.

“L’ofensiva insurgent és només la gota que ha fet vessar el got. Els últims anys l’executiu xiïta d’Al-Maliki ha governat sense tenir en compte les necessitats de kurds i sunnites”, indica a l’ARA Wladimir van Wilgenburg, analista de Jamestown Foundation. Malgrat arribar al poder el 2006 i compartir aquests vuit anys de govern amb el president d’origen kurd Jalal Talabani, la realitat és que Bagdad no ha complert els acords amb el govern d’Arbela establerts en la Constitució.

Disputa per la renda petroliera

“El govern central iraquià no ha sigut transparent amb l’administració kurda i la demora en la transferència de recursos econòmics ha afectat els projectes i la gestió del nostre govern”, denuncia Falah Mustafa Bakir, ministre d’Exteriors del govern autònom del Kurdistan iraquià. A banda de les desavinences amb les partides pressupostàries, uns dels altres factors que ha contribuït al distanciament ha sigut la gestió dels recursos energètics.

“És molt desagradable que Bagdad ens acusés de contrabandistes. Amb el gas i petroli venut fins ara hem contribuït econòmicament a les arques del govern central en proporció a la part que cada regió federal té acordada en la carta magna”, argumenta Bakir després que el govern d’Al-Maliki els acusés de vendre cru a Turquia sense abonar la part corresponent a Bagdad.

El tercer punt de fricció entre les dues administracions ha sigut la disputa pel control de territoris a les províncies de Nínive i Kirkuk que els kurds consideren històricament part del Kurdistan i que, a més, són rics en hidrocarburs. Fa un mes que el govern d’Arbela controla aquestes regions i ha vist complert el somni de dominar Kirkuk, l’anomenada “Jerusalem dels kurds”. En aquest sentit, Barzani ha deixat clar que “els peixmergues no es retiraran de Kirkuk i les àrees en disputa”.

Aquesta falta d’entesa ha provocat que el Kurdistan iraquià s’hagi convertit en un estat de facto ben bé des de la fi del règim de Saddam Hussein, l’any 2003. En aquest temps, Arbela ha aconseguit autofinançar-se amb els seus propis recursos, teixir relacions comercials amb molts estats, crear estructures d’estat i proporcionar estabilitat i seguretat en una regió cada cop més allunyada de Bagdad.

Suports i objeccions exteriors

La intenció de celebrar un referèndum d’autodeterminació ha suscitat opinions favorables i contràries entre els estats amb interessos al Pròxim Orient. En la seva recent visita a Arbela, el secretari d’Estat nord-americà, John Kerry, va emplaçar els kurds a “participar activament en el futur de l’Iraq i en la formació del pròxim govern”. Malgrat el rebuig de Washington a un hipotètic Kurdistan independent, el govern kurd ha iniciat una campanya internacional per trobar suports.

El ministre d’Exteriors Mustafa Bakir ha fet una crida a la comunitat internacional “perquè accepti el referèndum kurd” i ha subratllat que “encara que el govern dels Estats Units no ho vulgui el plebiscit se celebrarà perquè és el poble de Kurdistan qui decideix”.

Interessat en un executiu d’Al-Maliki fort i conscient que un Kurdistan iraquià independent podria encoratjar una revolta dels kurds de l’Iran, Teheran defensa la sobirania nacional i la integritat territorial de l’Iraq. Utilitza la seva històrica aliança amb la Unió Patriòtica del Kurdistan per pressionar Arbela.

“El suport més important és el d’Ankara. Sense el vistiplau de Turquia els kurds iraquians no poden exportar petroli i ser econòmicament independents”, diu Van Wilgenburg. En aquest sentit, un portaveu del partit de govern turc ha dit que estan “preparats per acceptar una hipotètica independència del Kurdistan iraquià”. Tot i que el govern turc és reticent a reconèixer els drets de la minoria kurda i que fa 30 anys que s’enfronta al Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), el vistiplau estaria condicionat per les excel·lents relacions econòmiques entre els executius d’Erdogan i Barzani, la proximitat de les presidencials turques de l’agost i el paper de tap que el nou estat podria jugar contra els jihadistes.

Israel ha dit que la creació d’un estat kurd és “qüestió de temps” i que quan es produeixi “el reconeixerà immediatament”. Israel té vincles militars, d’intel·ligència i econòmics amb els kurds i aspira que siguin un aliat regional.