L'Àfrica es remilitaritza a vista de 'drone'

Niamey (Níger)El confús relleu sorrós es va perfilant des de la cabina. Els colors barrejats es van convertint en arbres -pocs- i cases de fang. En qüestió de minuts fins i tot les cabres es poden percebre. La cadena de meandres llunyans es va humitejant fins a mostrar el reflex de l'aigua picada del riu Níger, que gairebé freguem. Els pilots -francesos- no haurien de volar tan ras, és una negligència, a part d'una ofensa als malians, que imagino espantats en veure aquest ocell militar tan a prop de terra, però la sobirania tan ambigua d'aquest cel, el de Mali, el fa apte per a capritxos de joves pilots.

A principis del 2013, quan aquest avió de transport militar fruïa de les vistes, França estava en ple llançament, per terra i aire, de l'operació Serval a Mali. Però els pilots no traspuaven eufòria. Enamorats dels seus mapes de precisió, els gals parlaven de les seves rutines de vol i les bases habituals: el Txad, el Gabon, la Costa d'Ivori… La ruta Gao-Bamako era només una maniobra nova dins d'una galàxia familiar. Per engreixar l'ofensiva de la Serval van venir forces aèries del Txad, infanteria i paracaigudistes de la Costa d'Ivori i efectius i material del Senegal. El 2013 començava amb un ruixat de 3.200 soldats francesos a Mali. I ha tancat amb una tempesta de tropes a la República Centreafricana.

Objectiu: estabilitzar?

Malgrat que la cançó "solucions africanes per a problemes africans" omple la retòrica tant de França com dels EUA, l'augment rampant del desplegament militar al continent per part de les dues potències desenfoca o com a mínim qüestiona la sinceritat de la premissa.

França ha perdut en els últims tres anys la timidesa acomplexada pel pes de la françafrique i ha reviscolat l'activitat armada a les seves excolònies. Sempre sota el paraigua de la "seguretat". Des que el 2011 va trencar el gel en bombardejar el palau presidencial de la Costa d'Ivori, on es refugiava el president sortint, França s'ha desfet de l'halo de prudència i el 2013 es va llançar a Mali i a la República Centreafricana.

Washington s'obre pas

I mentre França s'expandeix visiblement per terra, els Estats Units han anat, de manera molt més discreta i sigil·losa, capturant el cel, teixint una completa xarxa de bases aèries. Avions espia, drones -avions no tripulats- i operacions secretes són l'aposta nord-americana per un continent que, després de patir les maldestres polítiques de Washington de la Guerra Freda, no gosa obrir la porta als americans, però sí les finestres. El Pentàgon va haver d'acabar instal·lant a Alemanya el seu comandament per a l'Àfrica, l'Africom, per la falta d'amfitrions. Però, a través dels seus aliats i amb una mínima però eficaç infraestructura, ha anat trobant espais en els quals sembrar bases, des d'on es coordinen les operacions blindades amb secretisme.

Des del seu feu a Djibouti i amb el discurs antiterrorista com a bandera, s'ha anat infiltrant al continent. Al Sahel, amb una sèrie d'iniciatives d'entrenament antiterrorista -que els fets a Mali han demostrat que són poc fructuoses-; al centre del continent, amb la persecució del milicià Joseph Kony i amb l'as del Sudan del Sud independent, i a la Banya d'Àfrica, la zona més embastada, amb la lluita contra la milícia somali islamista Al-Shabaab com a punta de llança.

L'amo de l'oest i del Sahel és i continua sent França, que compta amb l'ajuda dels EUA en forma de drones i informació. A la Banya passa al revés: França dóna un cop de mà en un terreny sota supervisió nord-americana. El cor de l'Àfrica, en canvi, és feu de l'ONU, però també un punt on cada vegada convergeix més tothom.

I al mar? La UE abandera amb l'operació Atalanta la missió naval a les costes de Somàlia per "prevenir actes de pirateria" i "supervisar les activitats pesqueres". Però també hi ha dues forces de combat multinacionals i una missió de l'OTAN. El golf de Guinea, que mulla la zona francòfona, la patrullen, com en els vells temps, els soldats d'Hollande.

Els drones són el poderós estri de guerra de Washington. Des de Djibouti -un país tan petit com poc mencionat on els EUA tenen l'única base permanent del continent- uns 3.000 militars nord-americans fan bategar el cervell operatiu de la intel·ligència regional, un nucli acotxat per la flota d'avions espia -amb i sense pilot- de les Seychelles, Etiòpia, Uganda i Kènia. Només a Djibouti l'activitat frenètica de drones arribava l'any 2012 a registrar fins a 16 enlairaments i aterratges al dia. Sobrevolen Somàlia, el golf d'Aden i viatgen teledirigits fins al Iemen. I els drones de Djibouti van armats.

L'ONU s'apunta als 'drones'

Però, a més, des del desembre l'ONU ha estrenat també els seus borinots de vigilància -no armats- a l'est de la República Democràtica del Congo, en el que representa la primera vegada que una missió de pau utilitza aquesta tecnologia. I aquest gener França també n'ha adquirit.

França va comprar a General Atomics dos MQ9-Reapers i ja ha començat a fer volar des de Niamey -Níger- aquests insectes aeris que poden filmar des de l'aire 24 hores seguides i recollir dades i informació. No en tenia prou amb la informació que li passaven els americans. Els Reapers adquirits per França no van armats, però és un model dissenyat per anar-hi: apte per ser letal si més endavant ho decideixen els propietaris.

Els nodes de l'estratègia militar estrangera

El Sahel: Niamey

El país més pobre del món acull a la capital la base de drones per a la guerra de Mali, a més del centre dels serveis secrets de França i els EUA. Al nord del Níger hi ha les mines d'urani que alimenten el 25% de la producció elèctrica gala.

Banya d'Àfrica: Djibouti

A Djibouti hi convergeixen les estratègies americana, francesa i europea. Pont entre l'Àfrica i el Pròxim Orient, el seu golf d'Aden i les aigües índiques de Somàlia conformen una ruta comercial, són una rica zona de pesca i s'utilitzen com a abocador de residus tòxics.

El cor del continent

Aquí s'hi situa l'enquistada guerra del Congo i els conflictes del Sudan del Sud i la República Centreafricana. Al Congo s'extreuen minerals per a aparells tecnològics, mentre que els pous de petroli s'amaguen darrere les diputes al Sudan del Sud.