L’esport agita el debat independentista escocès

AberdeenEntre els tendals del mercat dels pagesos d’Aberdeen dissabte passat s’hi barrejaven els que hi havien anat a comprar, d’una banda, i els aficionats a l’esport, de l’altra, que es reuneixen als pubs de la zona cada cop que hi ha competició. A l’hora de dinar, coincidint amb el partit de rugbi dels Jocs de la Commonwealth entre la selecció escocesa i la de Nova Zelanda, els locals estaven plens, però pocs clients paraven atenció a la retransmissió. A jutjar per la passió dels aficionats, l’interès pel partit de la selecció era gairebé nul. Però, tot i així, des que la setmana passada es van inaugurar els Jocs de la Commonweath -uns Jocs Olímpics a petita escala en què competeixen nacions de l’antic Imperi Britànic-, molts analistes polítics tenen la mirada posada en els efectes que la cita pot tenir sobre el debat independentista. ¿La victòria dels esportistes escocesos ajudarà a exaltar l’orgull nacional?

Aquests no són uns Jocs qualssevol. En primer lloc perquè se celebren a Glasgow, la capital econòmica d’Escòcia, i en segon lloc perquè som a només vuit setmanes del referèndum d’independència. Per tant, és gairebé impossible desvincular els Jocs -en què els esportistes escocesos no juguen amb la selecció del Regne Unit sinó contra Anglaterra, Gal·les, Irlanda del Nord i 68 equips més- del debat sobre la independència. Per això els partits unionistes van demanar a Alex Salmond, el primer ministre d’Escòcia, que no utilitzés els Jocs per fer campanya política. I és que en l’imaginari britànic és ben fresca la imatge de Salmond -assegut al darrere del primer ministre britànic, David Cameron- amb la bandera d’Escòcia celebrant la victòria d’Andy Murray al torneig de Wimbledon de l’any passat. El secretari d’estat britànic per Escòcia, Alistair Carmichael, ha advertit que seria “una gran bajanada” tornar a utilitzar l’esport per promoure la independència.

Però alguns independentistes temen justament el contrari, que els Jocs esdevinguin un espai de reivindicació de la unitat del Regne Unit. “Els Jocs estan estretament vinculats a l’antic Imperi Britànic i a la monarquia, dos elements que poden ajudar a exaltar el patriotisme britànic”, explica Nicky Patterson, activista del Radical Party, una plataforma que aglutina partits i sindicats de l’extrema esquerra independentista. ¿Però fins a quin punt els jocs influiran els votants cridats a les urnes el 18 de setembre?

De l’eufòria a les urnes

“Si la selecció escocesa obté uns bons resultats, hi haurà una punta d’eufòria, però desapareixerà a curt termini. D’aquí dos mesos, en el moment de referèndum, l’efecte gairebé haurà desaparegut”, assegura Michael Silk, expert en la relació entre esport i identitat de la Universitat de Bath. En tot cas, l’organització dels Jocs va establir una normativa estricta per controlar les accions polítiques dins les instal·lacions esportives, però no a fora.

Això significa que els activistes que portin distintius a favor del sí o el no a la independència els poden lluir a l’entorn de les zones esportives però se’ls hauran de treure abans d’entrar a les instal·lacions. Política i esport competeixen a parts iguals a Glasgow.

El precedent: el boicot a Edimburg el 1986

Des del 1986 que Escòcia no acollia els Jocs de la Commonwealth. Va ser a Edimburg i els britànics en tenen un mal record. La decisió de la primera ministra de l’època, Margaret Thatcher, de retirar les sancions econòmiques al règim sud-africà de l’apartheid va desencadenar una tempesta política. Trenta-dues nacions de l’Àfrica, l’Àsia i el Carib van renunciar a participar en uns Jocs que es presentaven com un espai de convivència de les nacions que havien format l’Imperi Britànic. La retirada de bona part dels patrocinadors va fer que la competició acumulés més de sis milions d’euros en pèrdues.