L’ofensiva amenaça de tornar a encendre la ‘banlieue’ francesa
Els aldarulls en una manifestació a París fan témer un contagi
ParísEl bulevard Barbès de París conserva les ferides que va deixar-hi dissabte l’intercanvi de pedres i projectils amb gas lacrimogen, entre la policia i els exaltats, que van dinamitar una manifestació pacífica contra l’ofensiva israeliana a Gaza. “Semblava que fóssim a Palestina”, explica el Jamal, un algerià de 29 anys que va veure, tancat dins la seva botiga, com una pedra li esquerdava l’aparador. “La guerra no, però sí que vam veure una bona batalla campal”, afegeix el seu col·lega Tareq. “No sé per què el govern va prohibir la manifestació, l’únic que va aconseguir és que vingués gent amb moltes ganes de rebentar el que calgués”, explica. L’executiu francès va argumentar que la protesta era un “risc per a l’ordre públic”.
Dues mil persones
Malgrat la prohibició governamental, dos milers de persones van reunir-se, segons la policia, al punt neuràlgic d’un dels barris més populars del nord de París, a tocar dels afores i amb una majoria de població immigrant i musulmana. Les imatges de joves amb el pit descobert i la samarreta com a mocador, corrent entre contenidors cremats, ha sacsejat un país que veu en aquest fogot d’indignació l’ombra dels aldarulls que fa nou anys van encendre la banlieue parisenca, després que dos nois morissin per accident fugint de la policia. Una dècada després, es tem que la deriva del conflicte israeliano-palestí enfronti les comunitats jueves i musulmanes a França i torni a fer cremar els punts més deprimits del país.
“Ara tothom parla d’antisemitisme però aquí el que hi ha és gent desesperada i sense futur”, opina la Sylvie, una voluntària del casal de joves de la Goutte d’Or, la part més humil del barri. Polítics i mitjans parlen d’una onada d’odi contra els jueus des que fa dues setmanes una manifestació propalestina a París va acabar en atacs a sinagogues.
La comunitat jueva a França és, amb 600.000 persones, la tercera més nombrosa del món. L’Hexàgon acull també una de les comunitats musulmanes més grans a escala europea, amb 6 milions de creients. ¿Converteix això França en una bomba de rellotgeria davant la tensió a Palestina? “En un context explosiu, les imatges de les massacres se sumen a un sentiment d’identificació simbòlica dels joves dels afores amb els palestins”, explicava ahir al diari Libération l’especialista en l’islam Gilles Kepel. No obstant, la voluntària que treballa cada dia amb aquests nois opina que si la banlieue es torna a incendiar no serà pel que està passant al Pròxim Orient: “Gaza queda molt lluny als que van venir a llançar pedres; la seva ràbia és més contra la República que contra Israel”. D’entre la vintena de persones detingudes dissabte, la policia va identificar-hi sobretot joves delinqüents reincidents, la majoria d’entre 15 i 30 anys.
La Sofia és una de les noies que participa en el casal de joves. Té 17 anys i és d’origen algerià, tot i que viu a París des que té memòria. Asseguda sobre una moto explica que anirà amb els seus amics a totes les manifestacions que faci falta “perquè el que està passant a Palestina és terrible”. Se’n preveuen més, de protestes. La primera, avui mateix, permesa pel govern i convocada per un col·lectiu nacional en defensa de la pau al Pròxim Orient que va negar-se a participar en la protesta prohibida i que agrupa membres com el Partit Comunista, el sindicat CGT i Els Verds. Les autoritats temen que els aldarulls de Barbès es puguin repetir aquest cap de setmana a la plaça de la République, on els organitzadors de l’última protesta tenen previst protestar, els deixin o no.
“Ni saben on és Gaza”
“La policia hauria de ser més contundent”, es lamenta el Cyrille, un home d’origen marroquí nascut a França fa quaranta anys, que dissabte va haver de tancar la seva botiga de mòbils a corre-cuita. “Que no s’equivoquin, jueus i musulmans vivim en aquest barri més junts que als nostres països”, diu. “Cal aprendre després de tot això perquè al final no ens podrem mirar als ulls per culpa de quatre exaltats que no sabrien situar Gaza al mapa”, es lamenta.
L’historiador i periodista Christophe Bouillard en treu un primer aprenentatge. “La lliçó és que no hem après cap lliçó malgrat tots els aldarulls recurrents a França després dels 80”, diu, i afegeix que “la societat francesa pot acceptar aquests brots si queden confinats en barris populars, sobretot perquè la classe política no té cap intenció de tractar el mal d’arrel donant perspectives de futur als joves”.
