El llenguatge europeu, de vegades, supera els límits del cinisme de la realpolitik. L’endemà de l’abatiment del vol de Malaysia Airlines, un funcionari comunitari declarava des de l’anonimat en un portal de notícies europees que “la terrible tragèdia podia obrir un espai polític” perquè els oferia, després de setmanes d’intentar-ho, “una oportunitat” per negociar directament amb els rebels pro-russos d’Ucraïna. De l’estat de xoc inicial s’ha passat a la incapacitat de respondre unànimement i amb contundència per un atac que ha causat la mort de més de dos centenars de ciutadans europeus. La UE busca “repartir de manera equitativa la càrrega” de castigar Rússia -diuen a Brussel·les-. Càlculs i més càlculs. Polítics, però sobretot econòmics. I entremig el lamentable espectacle de les acusacions creuades.
Dividits pel Kremlin
El president francès, François Hollande, va deixar clar dilluns que no es farà enrere en la venda d’un vaixell de guerra per valor de 1.200 milions d’euros que té emparaulat amb el govern rus. Quan el primer ministre britànic, David Cameron, el va criticar per mantenir un acord que considera “impensable”, París s’hi va tornar acusant els britànics d’“hipòcrites” i recomanant-los que “netegin el seu pati del darrere”, “ple d’oligarques russos que han buscat refugi a Londres”. El mateix dia un informe del Parlament britànic denunciava que el Regne Unit ha estat venent armes i material militar a Rússia fins fa poc.
França no es vol veure penalitzada per un embargament d’armes, Londres rebria les conseqüències d’unes sancions contra el sector financer rus, i Alemanya tem qualsevol càstig contra la indústria energètica russa, que és la seva principal proveïdora. No són els únics. La dependència de Xipre de l’economia russa; els contractes dels governs italià, hongarès i búlgar amb Moscou; l’admiració de l’extrema dreta europea per la figura de Vladímir Putin. El Kremlin ha aconseguit dividir la Unió fins al punt que ni amb una agressió com l’abatiment del vol MH17 encara hi ha capitals que dubten sobre a qui han de ser lleials.
Alemanya, el primer soci comercial de Moscou, creu que ha arribat el moment de tocar on fa mal de veritat, l’economia russa que alimenta el Kremlin. Sobre la taula, castigar els bancs de capital públic o aprovar un nou embargament d’armes (que només s’aplicaria per a futurs contractes). Però, altre cop, el debat de les sancions, com en tota la crisi ucraïnesa, s’allarga. Tant se val l’escalada dels últims dies, les imatges i l’actitud dels rebels pro-russos que controlen la zona sinistrada o el sofriment holandès, la UE continua mesurant cada pas.
Els càlculs econòmics, però, obvien la conseqüència més important d’aquesta tebior europea: el descrèdit de la Unió com a actor creïble i ferm en l’escena internacional, i davant de Rússia.
