Al costat de la tragèdia de l’Ebola, tres noves notícies de l’Àfrica s’entrecreuen aquesta setmana per donar-nos una visió força eloqüent de les fragilitats que viu el continent: la primera notícia ens porta fins a Somàlia, on una nova gran fam està a punt de devastar el país. Segons va alertar dimecres passat el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, més de tres milions de persones necessiten ajuda alimentària urgent, i tot sembla indicar que aquesta ajuda arribarà tard, serà insuficient i es repartirà malament, com ja va passar l’any 2011 quan hi van morir més de 250.000 persones de gana. Segons els equips d’assumptes humanitaris de l’ONU (OCHA), a hores d’ara ja són 218.000 els nens de menys de cinc anys desnodrits i més d’un milió de persones sobreviuen a dures penes, al límit de la fam. En els propers mesos la situació s’agreujarà i l’ONU ha explicat que només disposa de la tercera part dels recursos que necessita per intervenir-hi, ja que els donants no semblen de moment disposats a pagar el que els toca.
La segona notícia és de caràcter polític i ens arriba de Burkina Faso, on el president, Blaise Compaoré, s’ha vist forçat a dimitir després que milers de persones -la majoria joves- s’hagin revoltat en contra de les seves pretensions de reformar la Constitució per repetir un nou mandat, en una mena d’entronització vitalícia. Compaoré governava el país des del 1987, quan va fer un cop d’estat contra el seu company d’armes i amic Thomas Sankara, a qui va fer assassinar. Aquell pecat original va ser ben aviat perdonat pels països occidentals, ja que Compaoré es va convertir en un bon aliat i en un element d’estabilitat regional, oblidant els ideals anticolonials i de sobirania del socialista utòpic Sankara. Durant les darreres crisis a la regió, especialment a Mali i a la Costa d’Ivori, Compaoré hi ha tingut un paper protagonista a favor de l’antiga metròpoli, i quasi ningú s’enrecorda de la seva amistat amb Gaddafi, ni dels tràfics bruts amb el liberià Charles Taylor, jutjat pel TPI per crims de guerra.
Voler canviar la Constitució s’ha convertit en una norma dels règims autoritaris i dictatorials africans: després que ho hagin fet fa poc el Camerun, el Txad, Angola i Uganda, s’espera que aquest any també ho facin la RD Congo, Congo Brazzaville, Burundi i Ruanda. Aquesta farsa de democràcia en què els presidents són elegits de per vida acostuma a tenir l’acceptació occidental en nom de l’estabilitat, i el tràmit de les eleccions s’acostuma a guanyar per més del 80%, que va aconseguir també Compaoré en els seus dos darrers quinquennats. Ara, el preu que paga Burkina Faso és un govern militar, violència, morts i un futur incert.
La tercera notícia és la mort de Michael Sata a Zàmbia. Només un apunt: Sata, que era una esperança per a un país ric en recursos -amb el 7% de les reserves del món de coure-, no ha aconseguit reduir la pobresa des que va ser elegit, el 2011, i una vegada al poder es va convertir en “un altre Sata”, com denunciava un excol·laborador seu, el pare Bwalya. La seva deriva autoritària i els contractes suculents amb la Xina han sigut una nova maledicció per al país.
Tres notícies, doncs, força eloqüents sobre l’Àfrica: fam, destrucció de l’espai polític, corrupció en l’explotació dels recursos i un abandonament total dels països rics, només pendents de la seva part del negoci i completament reticents als compromisos amb la democràcia, els drets humans i l’ajuda a les poblacions afamades, desvalgudes.
