Nadine Heredia. És el nom que avui cal recordar de l’Amèrica Llatina. De moment, és la dona del president del Perú, l’exmilitar de nom inca Ollanta Humala. També lidera el governant Partit Nacionalista. Nadine Heredia no arriba als 40, està ben preparada i té carisma. Podria incorporar-se al selecte grup de dirigents femenines del continent, amb Cristina Fernández, de l’Argentina, Michelle Bachelet, de Xile, i Dilma Rousseff, del Brasil. Però el seu camí cap a la Casa de Pizarro s’està omplint d’obstacles. Fins al punt que la seva història comença a agafar aires de culebró. De culebró llatinoamericà.
Els detractors de la primera dama del Perú l’acusen d’intervencionisme excessiu. De fet, li atribueixen un rol decisiu en l’última crisi de govern, que es va saldar amb la dimissió del president del consell de ministres, César Villanueva, i amb una difícil votació al Congrés per ratificar el nou executiu -el cinquè en tres anys de presidència-. També denuncien que s’aprofita de l’aparell de l’estat per a les seves aspiracions personals no confirmades. Quines? Presentar-se a les presidencials del 2016, un pas que obligaria a reformar la Constitució per obrir la porta a candidatures de familiars directes del president.
En aquest clima, les últimes enquestes, de principis d’abril, evidencien la caiguda de la popularitat de la parella. En un context de fort creixement econòmic, només el 21% dels peruans aproven la gestió d’Humala, 20 punts menys que al febrer. La culpa d’aquesta davallada se l’emporta Nadine Heredia, a qui, en un article recent, el diari La República considera un “empalagós factor de pertorbació institucional”.
Qui són els principals detractors de la primera dama? Els mateixos que han segrestat la política peruana en les últimes tres dècades: Keiko Fujimori -filla del president empresonat Alberto Fujimori- i, sobretot, Alan García, president dos cops (1985-1990, 2006-2011), investigat per corrupció i actiu usuari de Twitter que, a través de la xarxa social, ha denunciat el clima de “confrontació nacional” que viu el Perú. No cal dir que tant Fujimori com García es volen presentar a les eleccions del 2016 (i, de fet, parteixen com a favorits). Per això Ollanta Humala creu que la campanya contra Heredia és conseqüència de la por que el carisma de la primera dama desperta entre els seus rivals potencials.
En tot cas, la nadinemania i l’agressiva polarització entorn de la dona del president està arribant a extrems insospitats. Fins al punt que l’escriptor peruà -i ultraliberal- Mario Vargas Llosa ha sortit en defensa d’ella, esposa d’un president a qui, quan va arribar al poder, molts van emparentar políticament amb el desaparegut líder veneçolà Hugo Chávez. Però aquesta etiqueta -que els opositors continuen explotant- comença a quedar obsoleta. Fa temps que Humala vola força sol i tria els seus amics. El Perú, per exemple, forma part d’una associació regional de lliure comerç de fonaments liberals, l’Aliança del Pacífic, juntament amb Xile, Colòmbia i Mèxic.
¿Està justificada, la campanya que s’ha desencadenat contra Nadine Heredia? El temps ho dirà. Però el que s’està vivint avui en la política peruana demostra que el país, instal·lat en una nova i dinàmica realitat econòmica i social, és encara ostatge dels fantasmes -i prejudicis- del passat. I que, com passa en altres països de la regió, manté una tossuda tendència al nepotisme i les nissagues.
