El resultat del sí a Escòcia manté viva la flama independentista

Enviat especial a EdimburgDiu la llegenda que a Robert The Bruce se li va aparèixer una aranya que volia teixir la seva tela al sostre d’una cova. L’animaló no se’n sortia de cap manera i, lluny de deixar-ho córrer, ho tornava a intentar. No va ser fins després de set cops que, a la vuitena, ho va aconseguir. Robert The Bruce va quedar meravellat i així va ser com aquest guerrer, venerat com el gran heroi nacional d’Escòcia, no va defallir després de set derrotes i, a la vuitena, el 1314, va vèncer els anglesos. És com si al poble escocès, en perseverança, no els guanyés ningú. I després de la desfeta de dijous a les urnes, els independentistes escocesos afronten el debat de quan es pot repetir un exercici democràtic com aquell.

“Aquesta és l’única oportunitat que tindrem en una generació”, va anar repetint el primer ministre escocès, Alex Salmond, durant la campanya. I ara les interpretacions de quant de temps significa “una generació” han començat a circular entre els independentistes, que, a poc a poc, es refan d’una decepció majúscula pel resultat. “Estic molt trist. Encara no me’n se avenir”, diu Ian Maxwell, un jubilat que acaba de sortir d’una botiga de kilts d’Edimburg. “Però no tingueu cap dubte que la lluita per convertir Escòcia en un estat continua. Escòcia no florirà del tot fins que no se separi d’Anglaterra. I hi haurà un nou referèndum molt aviat”, conclou sense voler concretar un calendari.

La potència dels 1,6 milions de vots pel sí recollits a les urnes dijous, el 44,7% dels votants, alimenta el “somni” al qual es va referir el mateix primer ministre escocès quan divendres va anunciar la seva dimissió. Un “somni” que s’aglutina políticament al Partit Nacional Escocès (SNP), que, amb un lideratge renovat -el de la número dos de Salmond, Nicola Sturgeon-, governa Escòcia amb majoria absoluta des del 2011 i afronta, amb molt bones perspectives, les noves eleccions al Parlament d’Edimburg el 2016. La seva potència a Escòcia és l’enveja dels grans partits britànics i ahir Sturgeon va explicar a Twitter que, en les 36 hores posteriors al referèndum, 400 persones s’havien afiliat a l’SNP. Una bona mostra que l’independentisme escocès és lluny de fondre’s.

Pendents del que faci Londres

Els primers moviments del govern de Londres després del no de dijous, que va vincular l’entrega de més poder a Escòcia a passos endavant en aquest camí també per a Anglaterra, han començat a alimentar de nou l’aspiració escocesa d’abandonar el Regne Unit. I de la manera com acabi aquest procés per trobar un bon encaix d’Escòcia al Regne Unit -que es fa sota l’ombra de les eleccions generals del 2015- en dependrà que la demanda per a un nou referèndum s’acceleri més o menys.

Els independentistes ho veuen clar: “Els joves van votar sí i els més grans, els pensionistes, van optar pel no. Això vol dir que, a mesura que aquests joves, els que tenen 16, 20 o 25 anys, es vagin incorporant a la política, el sentiment independentista creixerà. I jo crec que d’aquí deu o quinze anys hi tornarà a haver un referèndum”, va assegurar ahir a l’ARA George Kerevan, comentarista polític i excandidat de l’SNP. “Tradicionalment només una tercera part dels escocesos eren indepedentistes. És un èxit espectacular que, després de l’enorme pressió política, econòmica i mediàtica de Londres, hàgim arribat al 45%. Si la feina es fa bé, la pròxima vegada guanyarem”, va reflexionar.

“El Regne Unit només el salvarem un cop”, va assegurar abans del referèndum Adam Tomkins -professor de dret públic a la Universitat de Glasgow i assessor de la campanya del no- en unes declaracions recollides pel setmanari New Statesman. “Si el no guanya per poc, ja cal que Londres es posi les piles, i això vol dir més autonomia. Si les circumstàncies requereixen la celebració d’un nou referèndum, el sí guanyarà per golejada”, va assegurar.

La insistència sobre un nou referèndum fa temps que està batejada, es diu neverendum (de neverending, que vol dir inacabable, i referendum ) i té l’origen al Quebec, on hi ha el precedent de dues consultes -que van donar el no a la independència en els dos casos- en només quinze anys, el 1980 i el 1995. A Escòcia, el terme ja està importat i hi ha analistes que recorden que van passar divuit anys entre el primer referèndum d’autonomia (1979), que va quedar anul·lat per la baixa participació que va tenir, i el segon (1997), en què, aquesta vegada sí, va triomfar la creació del Parlament d’Edimburg.

Un nou referèndum d’aquí 5 anys

Un estudi elaborat el mateix dia del referèndum pel centre Lord Ashcroft Polls, pròxim als tories, va arribar a la conclusió que el sí havia guanyat a totes les franges d’edat entre els 16 i els 54 anys, mentre que el no s’havia imposat dels 55 en amunt. El sí va ser tres punts superior (44%) entre les dones que entre els homes (47%). I fins a un 37% dels votants laboristes i un 39% dels liberals havien donat suport a la independència. Però la dada més nova de totes era la que indicava que, després de la derrota, un 45% de votants del sí s’inclinaven per celebrar un nou referèndum d’aquí cinc anys. Els independentistes escocesos han perdut una batalla, però el seu combat continua.