RACONS: EL VENDRELL
Efímers 28/08/2014

La joventut

Fins que no arriba Casals, el violoncel simplement no era, o no acabava de ser

i
Genís Sinca
3 min

Sempre m’he imaginat Pau Casals com un senyor gran, de noranta-cinc anys, en el famós discurs en anglès davant del món i de les Nacions Unides. O tocant, a cal Kennedy. Tinc la impressió que a molta gent li passa el mateix. No sabem imaginar-lo d’una altra manera i, si busques, amb tota lògica, fins i tot costa trobar fotografies del famós violoncel·lista del Vendrell de jove. Tanmateix, ho era i sempre ho va ser... tota la vida. Eternament jove, es podria dir, igual com passa amb nombrosos genis de la música (Mozart seria l’extrem), que sembla que hagin de conservar una mena d’esperit quasi infantil, que els empeny i els caracteritza. No és un comentari despectiu, ben al contrari: es tracta d’artistes superdotats que, no sé per quina raó, estan amarats d’aquesta innocència insalvable que també transmetia Pau Casals i Defilló (el Vendrell, 1876 - San Juan, Puerto Rico, 1973), un dels fills predilectes de la localitat de la Costa Daurada. Pedagog, director, compositor, va transformar el violoncel fins al punt -fixem-nos en aquesta dada- que mai va tornar a ser el mateix instrument després d’ell. Després de Casals, el violoncel va quedar convertit en instrument solista, una metamorfosi que passa comptades vegades en el món de la música.

Fins que no arriba Casals, el violoncel simplement no era, o no acabava de ser. Si fem l’esforç de mirar el músic amb uns altres ulls, ens adonarem que Casals, un superdotat en tota regla, va fer-ho tot gràcies a la joventut imparable que impulsava el seu esperit. Si mirem d’anar més enllà, més endins en el significat ocult del Cant dels ocells, per exemple, descobrirem un fet encara més sorprenent: que, en realitat, la majoria dels seus conciutadans saben poc, o no prou, de la vida del nostre gran geni musical. És tan potent que fa l’efecte que ens hem quedat una mica en la superfície del personatge, que no hem penetrat prou en l’essència. Pau Casals, però, posseeix una biografia tan desconeguda com fascinant.

Hi ha un detall que ens dóna pistes per començar-lo a redescobrir. Fora del Vendrell, pocs saben que el seu pare, Carles Casals i Ribes, que era de Sants (Barcelona), havia sigut organista a l’església parroquial del Vendrell, a més de pianista, professor i també compositor, sempre molt vinculat a la vila on van néixer els dos fills, Enric i Pau. Enric Casals, per cert, també va ser un músic d’anomenada. Quan la família es va traslladar a Barcelona, Carles Casals es va fer conegut per les seves grans qualitats per a la pedagogia musical. Es guanyava la vida fent classes de solfeig i piano i va tenir un nombre remarcable de deixebles, entre els quals destacaven la seva pròpia esposa, Pilar Defilló, i, per descomptat, els fills. També sorprèn que el pare de Casals fos compositor. La celebrada remusicació d’uns Pastorets nadalencs antics, Los pastorcillos de Belén (1883), que es representaven al Vendrell, porta inscrita la superdotació de Pau Casals, que amb set anys va col·laborar amb el pare a escriure’n la música.

Quan t’endinses en la vida de Pau Casals, el rei de l’arquet, t’adones que va tenir diverses vides. Per això val la pena visitar la Vil·la Casals, al passeig marítim de Sant Salvador, al Vendrell. El violoncel·lista va comprar aquesta magnífica construcció com a casa d’estiueig el 1910. Ara està completament rehabilitada per a les visites, però el músic hi va viure fins al 1939, quan es va veure obligat a marxar a l’exili; no va tornar-hi mai més. El 1972, en una vida posterior, Pau Casals i la seva esposa, Marta Montáñez, que era seixanta anys més jove que ell, van crear la Fundació Pau Casals, amb l’objectiu de preservar el patrimoni que encara es conservava a la casa de Sant Salvador. Va quedar convertida en museu, que visiten admiradors de tot el món. Al Japó, sense anar més lluny, Pau Casals és conegudíssim: les guies turístiques nipones recomanen als turistes visitar el Vendrell. Jo hi he estat dues vegades, a Vil·la Casals, i en totes dues sempre m’ha sorprès el mateix: és ple d’estrangers, de tot arreu, però d’autòctons, de catalans, molt pocs, o cap.

stats