De l’Okavango al Negre de Banyoles

El delta de l’Okavango, un riu que es mor en el desert de Kalahari, em va enlluernar a Botswana. Des del primer moment em va impressionar aquella inesperada esplendor verda que atreu milers d’animals. La visió des de l’aire dels ramals d’aigua estesos com els dits d’una mà, dels lleons que es disposen a atacar, dels elefants que avancen amb parsimònia, de les zebres que fugen en desbandada i de les girafes que allarguen el coll per abastar les branques més altes em van fer sentir com si estigués gaudint del privilegi de donar un cop d’ull al Jardí de l’Edèn.

L’Okavango és, sens dubte, un dels grans espectacles de l’Àfrica, un continent que té la màgia de transportar-nos a temps passats, quan era la natura, i no l’home, la que regia el món. Encara avui, la visió dels baobabs, de tronc gruixut, gran capçada i escorça fibrosa, em fa pensar que aquests arbres són les veritables catedrals de l’Àfrica.

Això mateix és el que devien creure els exploradors del segle XIX, que indicaven en els mapes que dibuixaven, a més de rius, llacs i muntanyes, els baobabs com a punts de referència. Enmig de la immensa soledat del Kalahari, un baobab té l’avantatge que es veu de molt lluny, i que la seva ombra s’ofereix al viatger com la millor estació de servei per reposar forces i fugir de la calor del desert.

Deu ser per això que en el viatge que vam fer per Botswana amb el fotògraf Andoni Canela ens vam obsessionar pels baobabs. Havíem comprat un mapa que indicava on eren els arbres més grans i els cercàvem a les Makgadikgadi Pans, uns grans llacs secs d’un blanc cegador, amb l’anhel de qui cerca la terra promesa.

Va ser així com vam arribar, amb un 4x4 llogat que ranquejava, als baobabs de Baines, un conjunt espectacular de troncs boteruts que dibuixa un cercle màgic a la Nxai Pan. Hi vam arribar poc abans de la posta, a temps per poder gaudir d’un meravellós crepuscle africà, amb un sol que es desfeia en un llit de núvols i una llum càlida que allargassava les ombres i tenyia l’escorça dels arbres d’un roig d’un altre món.

Vam acampar allà mateix, d’amagat dels rangers, i l’endemà al matí vam tornar a gaudir de la bellesa enigmàtica dels baobabs de Baines. ¿Que qui era Thomas Baines? Doncs un pintor britànic que entre el 1861 i el 1862 va participar en una expedició que va localitzar alguns dels baobabs més espectaculars de l’Àfrica. Molts expedicionaris es van fer famosos per les seves troballes, però Baines se’n va fer per l’aquarel·la que va pintar d’aquells preciosos baobabs.

En els dies següents vam acampar a l’ombra d’altres baobabs monumentals, com el de Chapman, on vam tenir la sort d’assistir al naixement de la flor del baobab, i els de la misteriosa Kubu, una petita illa rocosa, voltada d’una enorme solitud blanca, on creixien una seixantena de baobabs de formes estrafolàries.

Vam acabar el viatge a Gaborone, la capital de Botswana. Semblava que ja s’havien acabat les emocions, però vaig recordar que era just allà on l’any 2000 havien enterrat el Negre de Banyoles, el boiximà dissecat que durant molts anys va estar exposat al Museu Darder. No va ser gens fàcil trobar-lo, però al final en vam localitzar la tomba en un parc on un plafó metàl·lic informava que allà havien enterrat “ El Negro, a son of Africa ”. Mentre mirava com uns nens jugaven a futbol, fent servir el plafó com si fos un pal de porteria, vaig recordar la polèmica que havia envoltat anys enrere el Negre de Banyoles i el que m’havia dit aleshores un vell del Pla de l’Estany: “No sé per què se l’han d’endur tan lluny. Aquí ens l’estimem tant que enlloc estarà tan bé com a Banyoles”.