La lectora particular

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsAhir es va morir la meva gata. I em vaig adonar que, en l’escala de les meves preocupacions i els meus dolors, la desaparició de la meva gata cobrava més importància que la sentència de l’Estatut. Els dos esdeveniments eren previsibles: tots els éssers vius es moren i totes les sentències tendeixen a deixar un panorama pitjor. Però la meva gata em mirava als ulls, i el Tribunal Constitucional i el seu club de fans prefereixen la confirmació de la seva anticatalanitat a l’experiència de saber què és el que passa a Catalunya. Aquest guió forma part de la petita tragèdia en la qual naixem. La intransigència d’una certa Espanya i la miopia d’una certa Catalunya formen la pinça que condiciona la nostra capacitat de ser feliços i dialogants. No vaig parlar mai amb la meva gata, però durant molts anys l’he tingut sempre molt a prop meu. S’instal·lava a un metre d’on escrivia i atenia tots els meus dubtes. L’amistat amb la meva gata responia a un afecte intel·lectual, perquè els seus ulls, esquinçats al migdia i clamorosament oberts durant la nit, eren una magnífica pissarra sobre la qual deixar-me fluir en l’experiència compartida de pensar. La meva gata en realitat no era meva, perquè les gates ¿com les dones? no seran mai de ningú. La va portar fa anys el meu fill Lluís. Era molt petita, llavors, blanca i tigrada i encara espantada de la seva infància al carrer, sempre buscant refugi sota els cotxes aparcats. Va ser ella qui ens va triar com a família. Durant el primer dia de la seva estada a casa vaig convocar els meus fills i els vaig dir solemnement que aquella gata tenia menys possibilitats de ser adoptada al nostre domicili que les de Turquia de ser acceptada com a membre de la Unió Europea. En aquell moment la vam batejar amb el nom de Turca. I ves per on: la Turca ha mort a casa i Turquia continua molt lluny del que és el seu continent natural. […] Estic segur que, en la meva absència, la Turca s’acostava als papers impresos i els llegia amb interès. […] Incapaç de domesticar-la, ella em va domesticar a mi. I ara vaig amagant-me sota els cotxes aparcats.