Unes línies vermelles difuses

BarcelonaL’aparició a YouTube d’un vídeo en què es veia el degollament del periodista James Foley i el resultat de la seva decapitació ha fet revifar un debat perenne a les redaccions d’arreu del món. Fins a quin punt cal oferir les imatges més bàrbares en nom de l’interès periodístic? ¿Difondre aquella filmació suposa fer el joc als terroristes? On acaba la informació i comença el morbo? En aquest cas, no només la premsa i la televisió s’han posat sota l’escrutini públic: també ho han fet les xarxes socials. La decisió de Google de retirar el vídeo de YouTube i el fet que Twitter congelés els comptes dels que estaven compartint les imatges ha obert la discussió sobre quins criteris apliquen els gegants d’internet a l’hora de decidir què se censura, tenint en compte que altres imatges de decapitacions -com les d’aquest juliol a mans de Boko Haram- havien circulat sense entrebancs.

El periodista Zaid Benjamin, que treballa per a Sawa, una ràdio en llengua àrab, explicava que va perdre 30.000 seguidors a Twitter per culpa d’haver difós la captura del vídeo i que li havien suspès (temporalment) el perfil d’usuari. I la congelació del compte de Twitter no és, ni de bon tros, l’amenaça més forta que va pesar sobre els internautes que -al marge de quines fossin les seves intencions- compartien el vídeo de l’assassinat de Foley. La policia metropolitana de Londres va emetre un comunicat en què recordava al públic que “veure, descarregar o disseminar material extremista dins del Regne Unit pot constituir un delicte previst per la llei antiterrorista”.

“No em sento còmoda amb les apagades informatives totals. Són dolentes per a la democràcia -assegurava Kelly McBride, experta en ètica del periodisme del Poynter Institute, al diari USA Today -. Demostrar la naturalesa bàrbara d’aquesta organització té una funció democràtica. Té un valor documentar i distribuir amb el context adequat un acte tan miserable”. Això sí, per McBride caldria assegurar que només hi tenen accés adults informats sobre què veuran. Segons la seva argumentació, censurar el vídeo implica silenciar veus legítimes que volen “pressionar el poder perquè anihili l’Estat Islàmic (EI)”.

En canvi, al mateix diari, el catedràtic de periodisme Kevin Convey sostenia una opinió ben diferent: “Tot i que molts titllaran de censura com han actuat Twitter i YouTube, no és diferent del que fa un director de diari quan decideix que alguna cosa és de mal gust i no s’ha de publicar. Quan qui penja el vídeo és un grup terrorista com l’EI intentant fer-se propaganda a partir del degollament d’un periodista, la decisió és encara més fàcil”.

Impacte o bulímia?

Els fotògrafs també són una veu autoritzada en aquest debat. “És molt difícil per a mi ser objectiu ara mateix, ja que el Jim era amic meu -explica a l’ARA Guillem Valle, premi World Press Photo el 2011-. Sovint he publicat fotos de gent morint o morta que segur que eren fills, amics o germans d’algú i aquesta situació m’ha fet reflexionar molt. Crec que és necessari mostrar la barbàrie, sense caure en la morbositat. En el cas del Jim, en tractar-se d’una execució amb voluntat propagandística, ha sigut molt encertat que alguns diaris no hagin fet el joc a l’EI i hagin publicat una altra fotografia”.

La majoria de diaris van buscar recursos oblics per no posar Foley en mans del seu assassí: o només mostraven el botxí o ho il·lustraven amb altres personatges (Obama, els pares de Foley o amb una imatge del periodista en un context positiu). A Espanya, només La Razón i La Vanguardia van incloure una captura del vídeo en què es veia Foley i el seu botxí en portada.

Valle reflexiona sobre com ha evolucionat amb els anys l’impacte de les imatges captades pels fotoperiodistes: “L’efecte que tenia sobre la societat la fotografia de guerra durant el conflicte del Vietnam no és la mateixa que avui dia. Abans, podia sacsejar consciències; ara, amb la revolució digital, pot tenir un efecte bulímic que provoqui la saturació i la desensibilització de l’espectador. Un bon editor ha de saber traçar la línia vermella justa, que se situa entre informar, emocionar o conscienciar i el simple fet d’impactar o entretenir”.

El setmanari The Economist dedicava un dels seus articles a l’assumpte, defensant la circulació de les imatges: “La supressió de contingut ofensiu o pertorbador, si no incita a la violència, és una violació directa dels nostres principis de llibertat d’expressió. Especialment en aquest cas, sembla profundament inapropiat respondre a l’autoritarisme amb una altra acció autoritària”. La publicació rebutja l’argument que es pot estar facilitant la difusió de propaganda extremista: “La quantitat de contingut que hauria de ser escombrat de les xarxes socials si aquest raonament s’apliqués uniformement seria enorme”. L’article defensa, a més, que la circulació d’aquesta atrocitat té un efecte positiu: “Fa que la gent s’adoni de la barbaritat de l’extremisme islàmic i galvanitza el públic en contra de la seva continuïtat”.

El periodista -i corresponsal durant molts anys- Enric González també s’ha pronunciat, en aquest cas, a través d’un article a Jot Down: “Les imatges de l’assassinat de James Foley [...] són repugnants. També fastigueja la gresca amb què es difonen per la xarxa. No crec, tot i així, que convingui evitar que es vegin, perquè contenen un element informatiu rellevant. Es tracta del discurs de l’assassí, part del qual Foley va ser forçat a recitar. Ja ho saben: la culpa de tot és dels Estats Units i d’Occident en general, de les agressions imperialistes, de l’arrogància dels infidels, etcètera”. Per González, el desemmascarament d’aquest discurs ha de servir per alertar que no s’ha de caure en la trampa en què sovint fica els peus l’esquerra: “El responsable dels atemptats de l’11-M no va ser Aznar per sumar-se a la invasió de l’Iraq: van ser els jihadistes. No, els nord-americans no van buscar els atemptats de l’11-S: van ser els jihadistes”.

Sense queixes a TV3

Un possible baròmetre per mesurar com el públic accepta aquest tipus d’imatges és el nombre de queixes rebudes de l’audiència. I, en aquest cas, l’aparició als informatius de TV3 d’un fragment editat del vídeo no va causar polèmica. Ni la defensora de l’espectador de la cadena ni el servei equivalent del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) van registrar cap queixa associada a l’emissió de les imatges.

En declaracions a aquest diari, Roger Loppacher, president del CAC, valorava el tractament ofert per les televisions catalanes: “El Consell ha analitzat la notícia i veu que hi ha hagut un tractament correcte”. El màxim responsable de l’organisme regulador recorda que “en casos com aquest cal advertir l’espectador abans de l’emissió d’imatges especialment dures”; i també que, “quan no les han captat periodistes sinó que les ha subministrat una tercera persona, com era el cas, cal editar-les per eliminar-ne allò que pugui ferir la sensibilitat dels espectadors, mantenint alhora l’element informatiu”. Per Loppacher, això és “especialment important de cara als menors, ja que els informatius s’emeten en horari protegit”. Al seu parer, tant TV3 com 8TV van observar aquests principis: “També valorem positivament que les dues cadenes afegissin la veu de persones expertes per contextualitzar la notícia”.

Xesco Reverter, cap d’Internacional de TV3, explicava a l’ARA els criteris que van aplicar a l’hora de decidir com emetien part del vídeo: “Ens regim pel llibre d’estil, que és la nostra Bíblia. La norma és tractar-ho amb rigor i amb un llenguatge tan objectiu com sigui possible. I no s’ha de permetre que els grups instrumentalitzin el mitjà per fer apologia de les seves activitats. Amb aquestes premisses, vam considerar que ensenyar una part del vídeo tenia un interès informatiu evident. Però que calia tractar-lo i mostrar només les parts menys escabroses. També vam modificar la banda sonora perquè no se sentís l’àudio ni de la víctima ni del botxí. Així asseguràvem que TV3 no es convertia en plataforma involuntària per emetre els seus missatges. Com que les imatges eren molt dures, les vam passar el dia de la notícia i una mica l’endemà, però aquest cas no formarà part de les imatges d’arxiu que sovint es fan servir com a recurs”.

Ni Reuters ni Associated Press van enviar el vídeo dins del seu servei (només algunes captures de pantalla). La BBC, per exemple, en va emetre només fotografies. La CNN sí que va passar algun fragment del vídeo, la qual cosa li va merèixer crítiques a les xarxes socials. A Espanya, Telemadrid també va acumular queixes per mostrar durant els titulars el moment en què el terrorista començava a degollar Foley.

Les línies vermelles poden ser difuses, però la reacció a les xarxes va marcar un indicador: l’alarma de l’audiència quan algun mitjà les va traspassar inequívocament.