Poc sabíem de Joan Oller abans de la reedició de La barca d’Isis. L’obra més reconeguda del barceloní havia estat fins ara Quan mataven pels carrers, una novel·la que relata els anys del pistolerisme a Barcelona. Joan Oller, nascut el 1882, topa en néixer amb dos fets biogràfics que li marquen la trajectòria literària i personal. D’una banda, ha d’escriure a l’ombra del prestigi del pare, l’escriptor Narcís Oller. De l’altra, ensopega amb la instauració del franquisme i la consegüent extinció de la literatura catalana. Després del 1936 ja no torna a publicar fins als anys 50.
Amb La barca d’Isis, Males Herbes ha recuperat una joia d’aquelles que només descobreixen els lectors que s’embruten les mans a les llibreries de vell. Amb la mateixa alegria que van confegint el seu catàleg.
Es tracta d’un relat sobre la fal·lera de les classes benestants a principis del segle XX per l’espiritisme, l’ocultisme, els coneixements esotèrics i pràctiques com el vegetarianisme que s’havien adjudicat, històricament, als ambients anarquistes i proletaris. És per això que aquest llibre és doblement exòtic, pel que significa de redescoberta dins un món editorial en què el llibre d’abans-d’ahir es descataloga i, sobretot, per la seva temàtica.
Oller traça un retrat social d’una Barcelona burgesa que busca explicacions a la seva ensopida existència en les ciències ocultes. Els protagonistes de la història viuen a la Bonanova i Sant Gervasi, però agafen taxis en direcció al barri de Sants, on s’organitzen sessions d’espiritisme. Les madams dels bordells fan tractes amb hipnòlegs i les minyones, per llei kàrmica, es tornen vedets d’èxit. El protagonista de la història és el Feliu Soter, un senyoret geniüt que viu de la fortuna d’una tieta rica, dina cada dia al restaurant, fa el salt a la dona amb marfantes de bordells selectes i es mou amb xofer per l’Eixample mentre intenta mantenir intacte un honor aristocràtic de fireta.
Malgrat que la trama argumental gira al voltant d’aquest homenet ridícul, el personatge emblemàtic i símbol de La barca d’Isis, i de qui el lector esperava més pàgines, és el Dionís Ribera, un estudiós de l’esoterisme i les forces ocultes que viu consagrat a l’aprenentatge d’aquest món com “un mètode de coneixement profund de l’ànima humana”. És ell qui malgrat les seves creences, intenta alertar els seus deixebles de les enganyifes i trampes a les quals els sotmeten els espavilats. Aquesta mena d’Arthur Conan Doyle de Sant Gervasi redibuixat per Oller fa vida en un despatx farcit de llibres, ocells de ferro, bèsties dissecades, canelobres i cranis mentre menja nous i vindica el vegetarianisme. Resulta tan estrambòtic com encantador. Al seu torn, les dones, que en un principi se’ns presenten com a secundàries, acaben dominant el destí dels homes. La barca d’Isis, més enllà de la trama esotèrica, és una novel·la sobre les passions humanes, escenificades en diàlegs que corren lleugers, plens d’un sentit de l’humor que s’apuntala en el llenguatge oral i les expressions de l’època.
Explicat d’aquesta manera, pot semblar un fulletó, però per sobre de tot és un llibre ben escrit, hereu del realisme psicològic de Narcís Oller i empeltat encara d’un gust modernista. Entre corredisses i desmais de burgès, Joan Oller deixa anar fragments com aquests: “A fora, una grossa lluna esclatava a llevant en mig de vaporoses blavors”, “[...] dues palmeres que obrien, per damunt de tot, el ventall de llurs pulmons verds, com si d’allí estant s’estiressin per veure les enyorades terres d’Àfrica i de l’Orient”. Aquests petits quadres no fan nosa, és l’ombra apegalosa del misteri grotesc que impregna La barca d’Isis.
