Dues bones notícies i una excepció. Començo per l’excepció: per un cop, en aquest apartat no parlaré d’un llibre, sinó d’una revista. M’ha semblat que valia la pena. El perquè té a veure precisament amb les dues bones notícies. La primera és la bona salut -parlo més de qualitat que de quantitat- de la revista Mètode, un espai per pensar la ciència. Editada per la Universitat de València, va ser fundada el 1992 i fa 15 anys que la dirigeix Martí Domínguez. La segona és que el número d’aquest estiu fa un ampli repàs, a través d’un dossier monogràfic coordinat per l’historiador de la ciència Pasqual Bernat, sobre la relació entre ciència i literatura, un vell plet cada cop més desacreditat. Ja era hora.
Després d’uns quants segles de topar amb la religió, la ciència finalment va agafar carta d’existència i va revolucionar les nostres vides. El terme científic se’l va inventar el 1834 l’anglès William Whewell per analogia amb artista : d’ artist en va sortir scientist, igual com ja existia economist o atheist. La cosa va quallar. Els científics ja feia temps que eren respectats. Aviat, però, es va posar en qüestió la seva suposada vida al marge de tot, com si fos un compartiment estanc del pensament.
Edgar Allan Poe, poc entusiasta del mètode inductiu, ja defensava que la ciència és creació i que depèn molt de la intuïció i la imaginació. Als 12 anys, el futur escriptor romàntic nord-americà va rebre un preciós regal: la possibilitat de poder contemplar cada nit el firmament a través d’un petit telescopi refractor. L’interès per l’astronomia, la física i les matemàtiques no l’abandonaria mai. De fet, li devem la solució a un dels principals misteris de la cosmologia: per què la nit es fosca? Ho va intuir el 1848 al seu assaig Eureka. La resposta: perquè la llum dels estels més llunyans encara no ha arribat. Aquesta aportació se suma, doncs, al seu lluminós llegat literari, d’altra banda, tan deutor dels seus coneixements científics.
Quasi un segle després (1934), en acabar de llegir Eureka, Einstein diria que es tracta del “bell èxit d’una ment inusualment independent”. Una ment literàrio-científica, esclar. Una ment potser semblant a les d’autors a qui tant va impactar la teoria de la relativitat: la reflexió sobre el temps és central en La muntanya màgica de Thomas Mann, l’ Ulisses de James Joyce i, més endavant, en El quartet d’Alexandria de Lawrence Durrell. Sense Einstein aquestes obres no haurien florit. La ciència-ficció és només una petita part de l’aportació de la ciència a la literatura.
Així, doncs, quan el 1959 C.P. Snow, químic britànic i autor d’una dotzena de novel·les, va encunyar l’expressió “les dues cultures” per advertir sobre el divorci a l’ensenyament entre ciències i lletres, ja dúiem més d’un segle de debat. Un debat que segueix viu, però que com més va més ridícul sembla. Connectats a tot el coneixement universal a través d’una petita pantalla, ja no té cap sentit l’afany d’exclusivitat o superioritat, i encara menys el de compartimentació.
