L'acte inaugural de l'Any Espriu, celebrat al Palau de la Música Catalana el 23 de gener, amb assistència de les màximes autoritats, em va agradar. Com a ciutadà i admirador de Salvador Espriu he d'agrair aquesta iniciativa singular -i altres que hi ha hagut i hi haurà, com l'esplèndid número d'aquest mateix diari-, si bé no em va esvair del tot el meu escepticisme sobre les campanyes commemoratives que solen tenir resultats escarransits o esbiaixats.
Val a dir que tot aquest rebombori mediàtic m'haurà servit almenys per intentar un d'aquells exercicis introspectius que, a mesura que passen els anys, em sento impulsat a fer, perquè cada vegada som menys els testimonis de l'època juvenil. El lector avisat potser ja coneix que vaig ser un admirador precoç de Salvador Espriu: en una reedició conjunta de Cementiri de Sinera i Les hores , que vaig preparar per a la col·lecció Els Llibres de l'Escorpí l'any 1978, explicava en el pròleg que l'impacte que m'havia produït als meus setze o disset anys la lectura de l'Obra lírica (1952) d'Espriu, que un amic m'havia deixat, em va portar a copiar a màquina tot el Cementiri de Sinera i altres poemes escadussers de Les hores i Mrs Death . Aquesta gran admiració que vaig sentir des del primer moment per Espriu em va portar a buscar totes les seves obres en llibres nous (pocs) o en llibres vells (bastants). Així va ser com entre els meus setze i vint anys va créixer la meva fascinació per Espriu en tots els seus gèneres: narració, poesia, teatre.
Anys difícils
Però fixem-nos més atentament en els orígens d'aquesta fascinació. Recordem que estic parlant d'uns anys molt difícils per a la cultura catalana (1952-1955), que tot just començava a ser tolerada en l'edició de llibres. Els de casa eren gent modesta -els meus pares havien muntat un petit taller de confecció-, però mon pare, de fermes conviccions catalanistes, m'estimulava en els meus interessos literaris. A casa llegíem El Correo Catalán i allà vaig descobrir que un autor català, Joan Triadú, havia publicat dues antologies: Antologia de contistes catalans (1850-1950) i Antologia de la poesia catalana (1900-1950) . El pare sempre em deixava triar el llibre el Dia de Sant Jordi, i l'any 1951 o 1952 vaig comprar l'antologia dels contistes i, després, la de poesia. Aquests llibres van ser fonamentals per a la meva educació literària i així vaig conèixer narradors per a mi aleshores desconeguts com Oller, Ruyra, Rodoreda, Ferran de Pol, Calders, Espriu, Sarsanedas... I poetes, a més de Verdaguer i Maragall, amb qui ja estava familiaritzat: Guerau de Liost, Salvat-Papasseit, Foix, Riba, Màrius Torres, Pere Quart, Espriu, Rosselló-Pòrcel, Palau i Fabre... (Observeu que l'únic nom que es repeteix en les dues llistes inspirades per Triadú és Espriu.)
Si jo, d'una manera autodidacta, "m'orientava bé", no podem oblidar les converses amb els amics. Certament, durant el batxillerat (1945-1952) no vaig aprendre res sobre llengua o literatura catalanes. Però a l'acadèmia de barri on vaig estudiar vaig conèixer el meu estimat i enyorat amic Domènec Aguilar. En Dom i jo, com a típics adolescents, passàvem gran part del lleure parlant de tot l'humà i diví, de filosofia i política, de prohibicions i alliberaments. I naturalment de les nostres lectures ("biblioteca central", com se'n deia llavors, llibres de casa). Tots dos ens vam engrescar amb Espriu i ell va ser qui va trobar un dia als Encants un exemplar d' Ariadna al laberint grotesc . Quina impressió em van fer aquells contes transgressors! No vam trigar a descobrir Anys d'aprenentatge (Aymà, 1952), una feliç iniciativa que recollia la resta de narracions.
En aquells mateixos anys, la meva germana i jo anàvem a ballar sardanes a la plaça de Sant Jaume, on ens vam fer amics d'una colla de nois i noies que havien adoptat un nom amb sentit de l'humor: Son de la Llarga. Xerraire, com jo era, de seguida vaig trobar interlocutors en les meves cabòries culturals i polítiques: Cristià Kirchner, Jordi Vila, Joan Marca i, més endavant, Albert Jané. En aquesta tertúlia es va confirmar el meu interès per la poesia d'Espriu: Jordi Vila va ser l'amic que em va deixar el recull Obra lírica , a què m'he referit més amunt. Poc després la meva fal·lera va continuar amb El caminant i el mur (1954).
Mentrestant, havia ingressat a la universitat per fer la carrera de dret (1952-1957). A la facultat -aleshores encara a la plaça de la Universitat- vaig conèixer alguns companys lletraferits com Jordi Solé-Tura, August Gil i Matamala, Salvador Giner, Jaume Lorés, Jordi Maluquer... Vam participar en la Quarta antologia poètica universitària (1956), una flor que no feia estiu, però que encara avui sobta que fos tolerada per la censura. També en aquest ambient vaig descobrir que Espriu era potser l'autor català més admirat -un grup d'estudiants l'havia anat a visitar i tot. En aquells moments l'obra més popular era Primera història d'Esther , publicada el 1948, però que no vaig llegir fins més endavant. Durant el curs 1956-57 volíem fer una lectura pública de l'obra, però l'agitació universitària que va culminar amb els Fets del Paranimf ho va impedir. Afortunadament, a la mateixa primavera del 1957 vam poder veure al Palau de la Música Catalana una representació impressionant de Primera història d'Esther , que vam sentir com un triomf "nostre".
De 'La pell de brau' a la coneixença
Com es pot observar, totes aquestes circumstàncies històriques i personals convergeixen en aquesta fascinació per una obra literària que ha deixat un pòsit profund en la meva formació. Des d'aleshores cada nou llibre l'esperava amb delit. El cas de La pell de brau és paradigmàtic. Un cop escrita l'obra, de seguida va adquirir una aurèola de llibre fora de sèrie i l'any 1959 Espriu es va prodigar fent-ne lectures públiques. No és pas estrany, doncs, que el mateix Dia de Sant Jordi del 1960 en què el volum es va posar a la venda jo fos un dels nombrosos fans que en va comprar un exemplar. En aquest clima, es comprèn que la revista clandestina Nous Horitzons , promoguda pel PSUC, m'encarregués l'any 1961 un article sobre aquesta obra, que naturalment vaig signar amb pseudònim, Ramon Roig.
No puc acabar aquesta rastellera de records sense referir-me a l'important tomb que va tenir la meva relació amb Espriu a partir del 1964. En efecte, Joaquim Molas, que tenia el projecte d'una col·lecció de llibres breus per difondre la literatura catalana ( Antologia Catalana ), que publicaria Edicions 62, em va encarregar que preparés un volum de narracions d'Espriu. Gràcies a aquest encàrrec -quan jo encara no havia entrat a Edicions 62-, vaig tenir ocasió de conèixer personalment el meu admirat escriptor al despatx que aleshores tenia al Casal del Metge del carrer de la Tapineria. Des d'aleshores vaig tenir el privilegi de la seva generosa amistat, tan pròdiga en temps com en ensenyances, una relació que va durar fins que es va agreujar la malaltia que l'havia de portar a la mort.
En conclusió, davant els qui se senten indiferents amb Espriu els demano que facin el mateix exercici que jo -llegir d'entrada Ariadna al laberint grotesc , Cementiri de Sinera i Primera història d'Esther - i un cop acabada la lectura responguin a la meva qüestió: ¿No és cert que ens trobem davant d'una de les veus més originals, més profundament humanes, més riques literàriament, més intenses, no ja de les lletres catalanes sinó d'àmbit universal?
Polièdric i molt actiu
Nascut el 1935 a Barcelona, Francesc Vallverdú va compaginar la llicenciatura de dret amb l'escriptura de poesia de protesta i denúncia social. El seu primer contacte amb el món editorial va ser l'any 1960, on va fer de redactor a Alcides. Paral·lelament, va publicar el seu primer recull, Com llances (1961), inici d'una trajectòria lírica tancada a Temps sense treva. Obra completa publicat a Lleonard Muntaner l'any 2009.
Tot i que va exercir l'advocacia durant la primera meitat dels 60, a partir del 1964 va estar vinculat a Edicions 62. A partir de la dècada dels 70 els temes de la seva poesia van créixer cap a la metafísica i el jo. Alhora, va donar a conèixer el vessant d'assagista, amb títols com El fet lingüístic com a fet social (1973) i La normalització lingüística a Catalunya (1979).
Vallverdú va ser cap lingüístic de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (1985-2006) i actualment encara treballa a l'Institut d'Estudis Catalans.
