AUTOR I LECTOR
Aviso per endavant -som a l’estiu-, aquesta secció tancarà aviat per vacances, ens trobarem a faltar i per tant aquest article serà poc erudit i molt sentimental. Ho dic ara, al començament, per tal que si algú vol abandonar-ne la lectura, ho faci. Si no, que després no es queixi. Parlaré de literatura perquè m’agrada parlar de somnis. I perquè la literatura, entre d’altres raons de mena més racional, m’agrada com a lenitiu de les ferides de la vida. M’ha posat en aquest estat melangiós la lectura de La llibreria ambulant (publicat en anglès el 1917, ara en català, a la col·lecció El Cercle de Viena ), de Christopher Morley (1890-1957), un llibret ple d’amor per la literatura com a element imprescindible de creixement personal. Ens explica la història d’un venedor de llibres que recorre els camins amb una caravana adaptada tibada per una euga, i acompanyat per un gos. Com un venedor ambulant, atura el carro i desplega la botiga de meravelles. Ven llibres de tota mena als pagesos, als curiosos, com el doctor que ven remeis. És una història curta que té un toc romàntic, ja que els llibres fins i tot provoquen una relació amorosa. El llegeixes ràpid, amb un somriure i una inevitable escalfor al cor.
LECTOR I AUTOR
La llibreria ambulant té cent anys. En el món literari, tot canvia perquè no canviï res. Una de les revolucions que l’estan fent sacsejar, avui en dia, és el canvi de suport. Saludem la implantació del llibre digital. Era imprescindible? No. Però tampoc no era imprescindible el microones. O la màquina rentaplats. Hi haurà qui continuarà llegint en format tradicional i sorgirà una nova generació de lectors addictes al llibre digital. Però, en el fons, el somni continuarà present i vigent. Res de nou, doncs, sota la capa del sol. I un servidor, fins que no apareguin pistoles implantadores de xips directament al cervell, que continguin les mil millors novel·les de la literatura universal, no començarà a preocupar-se. La matèria primera roman immutable: el somni, el no-res, vet aquí l’origen de tot, fum.
L’escriptor és un perdonavides amb problemes de personalitat que, amb un simple joc de mans, aconsegueix d’engegar una cadena plena de meravelles. D’un barret buit, l’escriptor-prestidigitador en treu un conill que és tot un univers. L’escriptor aconsegueix que l’adult faci una regressió a la infantesa, sense vergonya i amb total privacitat. De petits, volíem que els pares ens expliquessin contes. D’adolescents, d’adults, continuem volent que algú ens n’expliqui. Vet aquí, la literatura com a lenitiu. Hi ha el teatre i el cinema, però res com la literatura. La sensació de risc compartit entre l’autor i el lector és grandiosa. És un duel al sol, a tota ultrança, que diria el cavaller Tirant.
Els autors, com reconeixia Ana María Matute (1925-2014), traspassada fa poc més d’una setmana, escriuen perquè necessiten que els estimin. Jo hi afegiria que, sobretot, escriuen perquè no són, no som, més que saltimbanquis, prestidigitadors, que proposem un joc de mans, que treballem des del no-res i a qui espanta mortalment que, a l’altra banda, la resposta sigui també el no-res.
