La seva vida ha estat una constant aproximació a la lectura entesa com a plaer que s'aborda d'una manera no sistemàtica. A Una historia de la lectura (1996) recorda que les primeres lletres que va aconseguir desxifrar van ser les de boy .

Vaig néixer a Buenos Aires, però com que el meu pare formava part del servei diplomàtic vaig viatjar des de molt petit, cosa que em va impedir poder considerar cap lloc com a casa meva . Un dels grans moments d'alleujament era quan entrava a la meva habitació de Tel Aviv i em sentia envoltat de llibres que podria obrir i que conservarien les il·lustracions al mateix lloc on les havia trobat el dia anterior. Abans de desxifrar les lletres de boy, als quatre anysem llegien contes i pensava que la persona capacitada per llegir tenia uns poders màgics capaços de treure l'entrellat dels signes i il·lustracions: cada lletra no s'havia de correspondre únicament amb un so, sinó contenir algun significat que la justifiqués. Relacionava boy amb les parts del nen: el cap era la o , el cos la lletra b i les cames la y girada del revés. Vaig acabar aprenent de memòria els contes que m'explicaven. Quan ets petit i quan arribes a la vellesa, el que més t'agrada és la repetició. Ara em dedico a rellegir el que ja conec.

Durant els anys d'institut, mentre treballava a la llibreria angloalemanya Pygmalion de Buenos Aires, va conèixer Jorge Luis Borges. I es va convertir en una de les persones que li llegia en veu alta.

Som una espècie que vol trobar narració en tot el que ens envolta. A mesura que la llegim, l'anem inventant, aquesta narració... A l'univers li és indiferent si mirem de desxifrar-lo a través de la lectura, però a nosaltres ens ajuda a entendre qui som i on ens trobem. La invenció de l'escriptura és una extensió de la possibilitat de la lectura: volíem donar forma física a l'impuls de llegir.

Diu que quan en alguns països de l'Àfrica de tradició oral mor un ancià, desapareix una biblioteca.

És una idea molt maca. Podria dir-se el mateix en les societats de tradició escrita: si morís avui desapareixeria la biblioteca de les meves lectures. Cada memòria de lector selecciona pàgines diferents. Tota lectura és única: cadascú llegeix diferent; fins i tot un mateix, quan s'apropa al mateix text en moments diferents de la vida, es fixa en elements diferents. Ens convertim en editors personals de cada llibre.

¿En l'actualitat creu que aquest procés d'edició està en un estat més avançat o més endarrerit que en les generacions precedents?

Ni una cosa ni l'altra. La història de la lectura no permet parlar ni d'avenços ni d'involucions. Ens podem encaminar cap a una direcció durant un cert temps i, de cop i volta, fer mitja volta i triar una altra opció, recuperar mètodes i tecnologies que ja es creien superats.

Què canviarà l'aproximació al text a partir dels aparells electrònics?

El llibre digital no facilita ni l'assimilació ni l'edició personal. Per raons fisiològiques, però també culturals. La invenció de cada nova tecnologia permet nous mètodes de lectura i transforma els procediments anteriors. L' e-book ens fa enfocar tecnologies precedents: en comptes d'oblidar-les, hi parem atenció d'una manera insòlita. Sempé té un dibuix en què un home mira l'aparador d'una llibreria. Tots els volums tenen títols pessimistes: L'apocalipsi del llibre , El final del llibre , Últims dies de la lectura . Això és el que passa ara: es parla en termes d'apocalipsi, però ens fixem en l'edició més que mai.

Abans d'instal·lar-se al Canadà, l'any 1982, va passar una dècada molt moguda: França, Anglaterra, Tahití i Itàlia. En tots aquests llocs va dedicar-se a tasques editorials (lector, corrector, traductor). Una de les feines més curioses va ser treballar en el Codex Seraphinianus de Luigi Serafini, a Milà.

Va ser una idea molt divertida. Els signes sense significat preconcebut que es va inventar Serafini a la seva enciclopèdia -que parla d'objectes imaginaris- permeten relacionar-ho amb la nostra voluntat inherent de crear significat. A Buenos Aires hi havia un número còmic en què un actor pujava a escena amb una pissarra i un guix i començava a fer dibuixos que no tenien res a veure amb la realitat. Els explicava en un llenguatge inventat. Tot i així, acabaves entenent alguna cosa! Quan llegim un text en una llengua preconcebuda, el reflex d'inventar narració no desapareix. Encara que llegim " En un lugar de la Mancha ...", al mateix temps llegim alguna cosa que hi afegim nosaltres, una interpretació simultània. No hi ha cap text absolut.

¿La lectura enriqueix més que l'escriptura?

He escrit tres novel·les i dues nouvelles , i sempre he tingut la sensació que les meves lectures són més completes i profundes del que mai podré arribar a escriure. Borges té un conte, Dreamtigers , que exemplifica aquesta idea: hi explica que sempre li han agradat els tigres i que, de vegades, quan s'adona que somia, mira d'incloure-hi el seu animal preferit. No se n'acaba de sortir: els tigres que inventa tenen una retirada a gos i ocell.