Cada matí, a la mateixa hora, surto de casa vestida amb roba d’esport, disposada a caminar durant una hora. És l’únic exercici que faig durant el dia i m’ho agafo com una obligació i com un regal. Començar el dia caminant a bon ritme a prop del mar és un gran privilegi. El mar, la platja, de vegades em rep amb un devessall de llum que em carrega les piles instantàniament. De vegades tot és gris, l’aigua i el cel, i convida a la nostàlgia. I alguns dies el mar està encabritat i té la força d’un animal que es defensa. Són els dies que torno a casa escabellada i amb el cap bullint d’idees. Però abans de començar la caminada, quan tot just he sortit del portal, em trobo, cada dia del món, un veí que surt d’una casa que està a la mateixa vorera que la meva, tres o quatre portes més avall. És un home gran, però em seria impossible dir-ne l’edat. Seixanta i molts? Setanta i pocs? Vuitanta? Ha tingut un ictus o una embòlia i camina arrossegant una cama, recolzant el pes del cos en un bastó, amb grans dificultats. La mà del costat dolent li cau desmaiada al costat del cos i es balanceja suaument al compàs de les seves passes esforçades.
Allò que em fa desorientar per endevinar-ne l’edat és la mirada. Una mirada espantada, que expressa un desconcert enorme i, a la vegada, una gran frustració. Els seus ulls, alhora resignats i plens d’ira, que es creuen amb els meus cada matí, m’acompanyen un bon tram de la passejada.
Només camina per la vorera un parell d’illes de cases. Una mica més amunt, a la porta d’un pàrquing, l’espera una dona amb un cotxe. Imagino que el deu portar a fer rehabilitació. Imagino, també, que la dona vol que camini aquest tros i per això no mou el cotxe per anar a recollir-lo a la porta de casa.
Passen els dies, les setmanes i els mesos, i no veig que millori. Sempre el gran esforç per avançar, la cama que s’arrossega, aquesta mirada incrèdula que m’interpel·la i em fa pensar fins quan podré anar a caminar de bon matí vora el mar.
