Llegim 13/12/2014

Manganelli i la putrefacció abstracta

Pere Antoni Pons
3 min

L’aiguamoll definitiu és l’última novel·la escrita per Giorgio Manganelli (Milà, 1922 - Roma, 1990). Tot i que va morir abans de poder fer-ne la revisió final -potser hauria retallat alguns paràgrafs i suprimit algunes imatges reiteratives-, no fa la impressió de ser una obra inacabada. Això s’explica perquè és una novel·la molt sui generis, més propera al poema en prosa al·lucinat o al desvari meditatiu d’un actor que monologa en un escenari fantasmagòric que no pas a una narració convencional.

Més enllà dels primers capítols del llibre, quan el narrador explica com va ser objecte d’un intent de linxament per part d’una gernació furibunda -el volien castigar per un delicte o uns ultratges que ell no recorda haver comès- i com va escapolir-se’n fugint de nit i a cavall de la pietosa ciutat on vivia, l’argument és quasi impossible de resumir. Gràcies a un vell oracular i enfadós, el narrador s’assabenta en plena fugida de l’existència d’un lloc ideal perquè s’hi amaguin els proscrits com ell, “abandonats pels déus i odiosos als homes”. El refugi és “l’aiguamoll definitiu” del títol, “un teixit de pantans, llacunes, estanys”, un ecosistema fastuós de corrupció i pestilència, tot ple de vides minúscules i repel·lents, al bell mig del qual hi ha una casa deshabitada. Quan el narrador s’hi endinsa, atret per l’atmosfera vil que n’emana, l’aiguamoll passa a acaparar tot el relat de Giorgio Manganelli, fins al punt que n’esdevé el principal protagonista, igual com la convulsió més o menys harmoniosa de les formes i els colors és l’únic tema d’una pintura abstracta.

Fascinat i alhora retut d’horror per la naturalesa “sumptuosament perniciosa” de l’aiguamoll, on “només els impiadosos poden sobreviure” i on “el temps s’engruna i s’enfanga”, el narrador emprèn una descripció exhaustiva de com és i dels elements que l’habiten o el conformen.

L’experiència de l’art

S’obsessiona, sobretot, amb la seva “infinita voluntat plàstica i metamòrfica”. Com que l’aiguamoll és capaç de transformacions instantànies, la idea o la percepció que en té el narrador també és molt variable. Per aquesta raó ens el presenta successivament com una pàtria digna d’estima i com una presó aquosa i excrementícia, també com un cementiri, un jardí, un laberint, una terra sagrada, una latrina existencial i una forma flamígera de redempció, i, quan l’antropomorfitza, com un rei, un enemic o una promesa. Perdut i hipnotitzat, el lector no sap interpretar l’antologia de paisatges en descomposició i d’especulacions lúcidament delirants que desfilen davant dels seus ulls: ¿està llegint la concreció literària d’un malson?, ¿una al·legoria de la vida i de la mort?, ¿una salmòdia dita en un to de perplexitat seductorament sinistra?, ¿o potser una versió laica i estrictament biològica de l’infern del Dant?

La referència a la Comèdia dantesca no és l’única picada d’ullet literària que es pot detectar a L’aiguamoll definitiu. En destaquen dues més: el no culpable condemnat a un suplici tan espantós com inexplicable (Kafka) i l’horrible vitalitat que desprèn la putrefacció de l’aiguamoll, un temple de vida llefiscosa i elemental que fa pensar en la mítica carronya del poema de Baudelaire, aquella que sembla que respira a causa del tràfec dels cucs que la devoren.

Escrita en una prosa robusta i plàstica, ben traduïda per Carme Arenas, l’obra pòstuma de Giorgio Manganelli és impenetrable i enormement suggeridora. Per llegir-la bé, potser és útil tenir al cap la frase de Rothko segons la qual “l’art no és la reproducció d’una experiència, sinó que és una experiència”.

stats