Quedem en un hotel de l’East Village de Nova York d’ambientació bohèmia: alguns dels habitants del vestíbul -amb la cara il·luminada per les pantalles dels seus portàtils- semblen maniquins d’ attrezzo. A.M. Homes hi entra accelerada i un cert excés -verbal, gestual- sacseja l’ambient. Afable i divertida, un no diria que la seva imaginació ha parit una nòmina de personatges francament pertorbadors.

A Ojalá nos perdonen ens condueix a territori conegut seu: aquell contrast lynchià entre la immaculada façana pública i el corc moral interior. Quins angles nous ha buscat?

No hi ha nous angles: és pur comportament humà i, quan mires segles enrere, veus que no ha canviat gaire, ni per bé ni per mal. Però sí que en el llibre examino l’impacte de la tecnologia: amb les xarxes ara ens relacionem diferent. Es veu en molts casos de gent que s’ha creat una família d’elecció que els evita parlar amb la família biològica.

El llibre mostra com una persona pot canviar el curs de la seva vida. El protagonista arrenca com el més dèbil de la trama i va creixent a cada pàgina. És el seu model d’antiheroi?

Sempre intento escriure sobre els meus personatges de la millor manera de què sóc capaç. I amb el Harold em preguntava: per què em resulta tan difícil escriure sobre ell? Em vaig adonar que se’m resistia tant perquè ell no es coneix a ell mateix. I, a mesura que ell avançava en el seu autoconeixement, més plaer rebia en escriure sobre ell i més fàcil em resultava. S’anava obrint davant meu.

¿És dels autors que defensen una certa autonomia dels seus personatges?

Quan agafes un personatge i l’enfrontes a una situació extrema, sí que pot acabar sorprenent-te. Això passa quan fas bona feina: adquireix tres dimensions i una mena de vida pròpia. I descobrir coses que no t’esperaves dels teus propis personatges és un dels grans plaers de l’escriptura.

Diria que ha escrit una sàtira?

Als occidentals ens costa d’assumir que pots ser del tot seriós amb un tema i, alhora, riure-te’n. Les dues coses van lligades: si pots riure d’alguna cosa, pots anar-hi més al fons. ¿És sàtira el meu llibre? No n’estic segura: algunes coses són dolorosament realistes.

Què la fa riure? O millor: qui?

Louis C.K., que és genial. També Philip Roth, per dir-ne algun de no obvi. I la ninotaire Roz Chast. Però també els vídeos tontos d’animals: em perden i els trobo histèricament divertits. En fi: m’agrada riure!

¿S’ha trobat mai que no entenen el seu sentit de l’humor?

A vegades, sí... però són els que probablement no es miren la vida amb humor. Dit això, no se m’escapa que, per a molta gent, el dia a dia no és pas ni fàcil ni divertit. El que jo faig és mirar la vida quotidiana i aixecar acta de l’absurd que conté. I penso que això ajuda que no sigui encara més trista.

¿Creu, per tant, en la funció social de l’escriptor?

Un escriptor eleva preguntes i fa que la gent participi de la conversa. Potser no provoca un canvi evident, però parlar i assenyalar depèn quins temes és un servei a la comunitat, i tant. Ara, ¿fa més servei que un lampista?

És disciplinada a l’hora d’escriure?

Sí i no, perquè faig moltes coses alhora: escric, dono classes, copresideixo la Fundació Yaddo, escric per a la televisió, faig de consellera literària, sóc en quatre organitzacions artístiques... faig molt de voluntariat. He trigat set anys a poder escriure aquesta novel·la: necessito una beca que em compri temps! En fi: temps és el que necessitem tots. El drama és que tothom em busca, perquè saben que no puc dir que no. Però és que penso que tothom pot fer molt per l’altra gent.

Tornem a les xarxes socials. Quin balanç en fa?

D’una banda, la gent s’escriu tothora, amb el mòbil. Però, de l’altra, veus moltes parelles assegudes al costat, cadascú amb la seva pantalla. ¿Són connexions reals o fictícies, les del mòbil? ¿Són amics teus de debò, els de les xarxes socials? Si un mira massa el Facebook, acaba creient que tothom està de vacances permanents i es deprimeix...

Els diàlegs fregant el límit de l’absurd però estranyament reals són un tret distintiu de la seva obra. Com els treballa?

Jo no vaig estudiar literatura o llengua anglesa, sinó teatre. Tot el que sé d’escriure ho sé per Harold Pinter, Arthur Miller i companyia. Per això trobo el diàleg tan important. I sempre examino com els personatges poden dir coses sense explicitar-les. També tallo molt: busco l’economia. Ojalá nos perdonen és una novel·la llarga, però està escrita amb la mateixa tècnica que un relat curt.

Al llibre autobiogràfic La hija de la amante, narra la seva condició de filla adoptiva. “Vaig créixer furiosa”, diu. ¿Aquesta ràbia va ser essencial a l’hora d’encaminar-la a l’escriptura?

Sí!!! [Riu.]

I la sent encara, la fúria?

No!!! [Riu.] Tota aquesta teràpia havia de servir per a alguna cosa...! De jove em va ajudar a motivar-me, però ja no sento ràbia i, francament, estic contenta que sigui així.

¿Convertir-se, al seu torn, en mare és el que li ha fet perdre la ràbia?

No. El canvi veritable és que, quan era jove, em sentia literalment il·legítima: creia que no tenia un lloc al món. Però el meu èxit professional m’ha ajudat a sentir-me segura. Oh, sí, la meva família biològica em va abandonar, l’adoptiva és caòtica... Doncs bé, un dia vaig ser conscient que no hi podia fer res. I que era un motor que em movia, però al mateix temps em tenallava. Però encara veig molts amics dient: “El meu pare mai va fer això” o “La mare no m’estimava”. Ei, que tens 50 anys: supera-ho. Els teus pares són morts.

Una altra frase seva: “El desig de conèixer-se no compensa el dolor que aquesta informació proporciona”.

La vida és així. Hi ha coses que tots sabem instintivament sobre la nostra família i gastem una energia enorme a evitar ser-ne del tot conscients. I jo també en tinc la inèrcia: m’ha costat Déu i ajuda no fugir d’aquests conflictes. Perquè ningú t’ensenya a navegar per la història familiar o l’estabilitat emocional. No hi ha guies. O potser les novel·les són aquestes guies.

Per què acostuma a situar les trames en els impersonals barris residencials dels Estats Units?

Primer, perquè representen la idealització d’un món després de la Segona Guerra Mundial, quan es creia en l’educació, la capacitat de progrés econòmic... Però també perquè són com un diorama, que posa la vida i els conflictes en relleu. Van molt bé per aïllar situacions i que destaquin.