El barri de Park Slope, a Brooklyn (Nova York), presumeix de ser un dels de més densitat cultural dels Estats Units. John Turturro, Basquiat, Jonathan Lethem, Bobby Fischer i Bill de Blasio, l’actual alcalde, han viscut en aquest nucli de només 60.000 ànimes a recer del Prospect Park, un prodigi de racionalitat asserenadora. I, dins d’aquest barri, la màxima densitat cultural deu ser la casa de Siri Hustvedt, que ho és també del seu marit, l’escriptor Paul Auster, i la seva filla, la cantant Sophie Auster. És aquí on ha fixat la cita l’autora d’ El món resplendent per parlar d’aquesta novel·la calidoscòpica que examina algunes de les qüestions fonamentals sobre el sentit de l’art.

Hustvedt obre la porta de la seva brownstone -l’habitatge típic del Brooklyn benestant- i em condueix a una sala espartana però elegant i confortable. “Em temo que només et puc oferir aigua sense gas o aigua amb gas”, diu. Trio sense i m’assec a una de les butaques. Alta i prima com un Quixot, es plega amb un gest gràcil sobre l’altre seient i s’abraça als genolls, només mitjons als peus. No deuen haver passat ni dos minuts des que he picat a la porta, però s’esplaiarà en més d’una hora de conversa -i la sensació que es podria haver allargat a plaer-, se sotmetrà a una sessió de fotografies i s’oferirà després a fer un tour pels diferents pisos d’una casa que faria les delícies de qualsevol fetitxista literari.

El món resplendent és la suma de múltiples mirades sobre un mateix personatge fascinant. Per què va triar aquesta estructura?

El llibre parla molt de la percepció. I l’estructura és harmònica amb un dels temes centrals: no existeix una única veritat. Al lector se’l col·loca en una posició kierkegaardiana: se’l deixa sol perquè, si vol, resolgui les ambigüitats que es donen entre les diferents mirades.

Com que cada capítol és una veu diferent, la seva pròpia opinió com a autora queda diluïda.

Sí, el meu nom surt esmentat un parell de cops, però són picades d’ullet iròniques. D’alguna manera, tots els novel·listes s’emmascaren per escriure. I per tornar a Kierkegaard, que és present en tot el llibre, qualsevol novel·la és una manera indirecta de discurs.

La ciència ha desentrellat la doble hèlix de l’ADN. ¿Algun dia podrà explicar els mecanismes de la percepció de l’art i entendre què ens commou?

No sóc una reduccionista. Tot i que estic molt interessada en l’empirisme i llegeixo ciència, també estudio filosofia. I l’epistemologia és diferent per a cada disciplina. La manera que té la ciència de saber les coses és molt diferent de com ho fan la filosofia, les humanitats o l’art. El mètode científic ha assolit moltes coses, però no per això hem d’abolir tot el coneixement après amb la literatura. O sigui: no hi ha un sol model teòric que pugui contenir la complexitat del que comporta ser humà. A més, l’especialització és un fenomen perillós. La gent cada cop sap més i més sobre menys i menys coses.

Aquest és un llibre erudit, però al final el personatge de Sweet Autumn, el menys intel·lectual dels que hi desfilen, resulta ser el més capaç per copsar l’última de les obres d’art que apareix.

Les seves idees són una mica còmiques i allunyades de mi. La resta d’idees del llibre ja les sabia: són el meu tema. En canvi, ho ignorava quasi tot de xacres i pedres curatives. Vaig haver de documentar-me molt per fer-ho creïble! [Riu.] Però em vaig adonar, mentre l’escrivia, que ella m’agradava de debò. I vaig comprendre que era una noia amb una sensibilitat tremenda per a l’atmosfera emocional.

L’art és comunicació personal.

Sí! I això no és aliè a la meva especialitat. Estic preparant una conferència per Finlàndia sobre memòria i art visual. I una de les coses que diré és que la relació entre l’espectador i una obra d’art no és la que hi ha entre una persona i una cosa, sinó entre una persona i una altra quasi-persona, per entendre’ns. Però també entre tu i un quasi-tu-mateix. És una relació dialèctica i dialogant: quan mires una obra d’art, veus les traces de consciència i d’inconsciència teves i de l’artista.

Però l’excés de context ens pot cegar, com diu el llibre. La novel·la sembla defensar que cal enfrontar-se a l’art senzillament sentint.

Hi estic d’acord. Al final, si ens acollim a la neurociència, queda clar que les coses que no ens importen les oblidem i deixen d’estar en la nostra consciència. És l’emoció qui consolida la memòria.

El llibre es pot llegir en clau feminista: la protagonista defensa que, si ella fos home, hauria triomfat. I per això s’amaga rere artistes masculins, que es presten a exposar obra d’ella com si fos d’ells.

Segons el pensament d’Occident, hi ha coses mentals i coses físiques. Les mentals, com ara el rigor intel·lectual, fa temps que estan connectades a la masculinitat, i segons aquesta idea no s’han de contaminar per coses femenines, com la passió o les coses terrenals: donar a llum o el cos des del punt de vista més animal. Això és una falsa dicotomia contra la qual la Harry i el llibre lluiten contínuament. Per això la protagonista és una dona inabastable: alta, amb pits enormes, que té fills però també una ment molt activa que rebenta fronteres.

Què va posar en marxa el llibre?

Fa temps que m’interessa la figura de les màscares. I vaig imaginar-me aquesta dona que assumia pseudònims, però fent servir humans reals, com a experiment artístic. Així va néixer la Harry, que encarna el personatge del monstre i per això se cita Frankenstein. El monstre és la cosa que es resisteix a la categorització. El llibre evita les oposicions binàries tant com pot. Però hi ha molta ironia també i ningú posseeix la veritat.

I a vostè? Se l’ha tingut menys en compte pel fet de ser dona?

L’empirisme sustenta la idea que hi ha discriminació sistemàtica. Un parell d’estudis esmentats a la novel·la expliquen que si al darrere d’una peça hi poses un nom masculí, tant homes com dones tendiran a valorar-la millor. Fa poc ho llegia al New York Times. Van escriure una carta a 680 universitats americanes: la mateixa, però signada amb diferents noms, alguns dels quals suggerien, a més, diversos orígens ètnics. Doncs bé, els homes blancs van rebre clarament més mostres d’interès d’aquesta gent suposadament ben formada. Buf... i això passa avui dia. Lamentable!

Com es pot fer-hi front?

Com diu la Harry al llibre: molta part d’això no és conscient, sinó inconscient. Percebem el món a partir de les expectatives. Els patrons del passat determinen com veus i com imagines el futur. Per tant, ¿com lluitem contra la inferència de la inconsciència? Sent-ne conscients, esclar. En tot cas, com que no volia escriure només una paràbola feminista, deixo clar que la ràbia de la protagonista té també un component psicològic important derivat de la seva història familiar, per molt que pugui estar legítimament furiosa contra el món.

Parla dels personatges en tercera persona i mirant a l’infinit com si els pogués veure en aquest racó de l’habitació on som.

Necessito que tinguin una realitat pròpia. I els he d’habitar per escriure com ells. És una forma de possessió, oi? Em llevava al matí i pensava: visca, avui em toca ser el Bruno! Això és divertit, però, alhora, cap al final em sentia una mica a punt d’adquirir un trastorn de personalitat múltiple (riu).

Per què va situar l’acció del llibre deu anys enrere?

Volia que la Harry rebés atenció pòstuma. El llibre es diu El món resplendent, com l’obra de Margaret Cavendish, que va haver d’esperar tres-cents anys perquè la reconeguessin. La Harry també torna, després d’un llarg son: la gent s’interessa per ella, la cataloguen. No volia que s’esvaís...

¿El món resplendent funciona també com a paròdia del món de l’art?

Hi ha ironia i paròdia, també, sobretot quan imito els crítics. Però és que hi ha discursos que de debò que són així. Per tant, no estic segura si és paròdia o simple imitació. El llibre no intenta dir pas que el món de l’art és un lloc vacu i estúpid, que només busca diners i fama. Aquest món també es mou per l’interès genuí per l’art. La gent busca fer-se un nom, la fama i els diners, sí... però vaja, com al món en general. És un microcosmos de tot plegat. El món artístic de Nova York té les mateixes preocupacions que la cultura en general.

Malgrat tot, un dels seus personatges diu que la poesia és com art però sense els diners.

Cert. És un factor important i afecta l’art. El valor de l’art funciona com la borsa: es basa en el desig i en la fantasia i les expectatives de valor. L’altre dia escrivia en un blog d’un mitjà econòmic arran de la venda de la peça Balloon Dog (Orange), de Jeff Koons, per 54,8 milions de dòlars. Si jo tingués aquests diners, probablement gastaria una milionada en art, però no pas per aquesta peça. I parlava de com hi ha pintors clàssics molt més barats que aquest Balloon Dog.

L’art no té un valor intrínsec?

No pas. És molt interessant com els artistes han desaparegut i reaparegut de la història. A Botticelli el redescobreixen en realitat al segle XIX. A Vermeer van trigar a posar-lo dins del grup de mestres holandesos i no va emergir fins segles després de mort. El valor té a veure amb un munt de factors. Un exemple: tens un Rembrandt al museu i tothom l’admira. Però, tot d’una, un expert s’adona que no és autèntic. Immediatament el retiren i el deixen al soterrani. És el mateix quadre, no? És ara tan bonic com era abans... Però, de fet, no ho és. És una pintura diferent perquè la projecció de l’espectador ha canviat i això afecta la seva mirada.

Tornant a la Harry, ella busca el reconeixement, però el vol en temps present.

Ho diu un dels personatges del llibre: moltes de les dones artistes només han captat l’atenció quan ja no eren sexualment desitjables. I jo volia escriure una protagonista femenina que no tingués com a força primordial la recerca de l’amor, sinó del reconeixement.

¿Però no és l’amor, en el fons, reconeixement?

En el nivell més profund, sí. Tothom vol rebre una resposta. I per això ella volia que el seu pare la reconegués en un sentit profund. I això ella ho acaba projectant. Però generalment veiem aquesta ambició en personatges masculins. Ella no és una persona boja, tal com l’acusen. És neuròtica, això sí.

El llibre deixa alguns interrogants sense resoldre. ¿En sap les respostes, com a autora?

No: aquestes ambigüitats també són fonamentals per a mi. Jo vull que, si el lector vol, es faci les seves conjectures. Però no ho sabrem del cert, si és efectivament així. No saber les coses és una part molt íntima de l’existència. I sé que això pot molestar a la gent. Assumir l’ambigüitat i l’ambivalència és la manera més madura de viure.