Els Itinieraris de Joan Coromines, que acaba de publicar Ara Llibres, no ajuden només a entendre el caràcter individualista, obsessiu i tossut del gran filòleg -ens ho explicava molt bé Sílvia Marimon dimecres- sinó que són també una gran recull de lèxic feréstec, genuí i tel·lúric.

Per exemple, tendeix a arribar al cim després d’una forta pitrada. Una pitrada és, literalment, un cop de pit, però ell utilitza el mot per expressar l’esforç pulmonar i de coratge que comporta encinglar-se.

Sovint això l’obliga a enfilar-se pels esqueis i els aglevats, és a dir, per algunes masses rocalloses de superfície clivellada i cantelluda i per trossos d’herba que formen gleves o pans de terra compacta mig aixecats.

Altres vegades ens el trobem escalant còrrecs -les excavacions que produeix en un terreny rost (molt costerut) l’aigua de pluja- i relleixos -replà que surt enfora d’un cingle-. I quan ja està del tot atrotinat de cansament, sempre sap trobar entre l’espessa forra dels arbres una font de biot, és a dir, un clot amb aigua potable.

Cada excursió és una angoixosa lluita en què els grops -nuvolades tempestuoses congriades sobtadament-, les ganes desesperades dels seus companys de jeure, una alarmant tendència a desorientar-se i més d’una caiguda conspiren contra l’ambiciós itinerari que ell havia planificat.

Totes les finalitza caminant a grans gambades, amb els peus en un estat deplorable, per no perdre l’últim tren, amb el neguit final de no saber si porta prou diners per pagar el bitllet.

No obstant (que li sembla tan bo com no obstant això ), quan tem que se’n farà la pell, que morirà glaçat havent de fer nit amb els peus ben xops i sota una intensa nevada, no dubta a apretar-se amb els companys, encara que apretar sigui un castellanisme que es va esmunyir al segle XVI aprofitant-se “de l’afemellada mauleria dels qui temien usar pitjar ”.