13/12/2014

Notícia de la identitat catalana

3 min

A redós de la manifestació independentista de la Diada del 2012, l’historiador Josep Fontana iniciava el seu darrer llibre: La formació d’una identitat. Una història de Catalunya. L’interès per la identitat del títol no és nou, tampoc l’aproximació històrica apuntada al subtítol. Almenys trobem dos precedents en la seva llarga producció: Europa ante el espejo (Crítica, 1994) i La construcció de la identitat (Base, 2006). La novetat rau en la focalització en el cas català. Curiosament, fins ara Fontana havia eludit un repte que necessàriament l’obligava a dialogar amb els seus tres grans mestres: Soldevila, Vicens i Vilar. La presència d’aquests gegants al text és constant, compartint una visió de la identitat que “neix d’una llarga existència compartida” i no com a “producte de la terra o de la sang”.

Als tres clàssics, Fontana hi suma assessors (Eva Serra, Joaquim Albareda i Borja de Riquer per a les èpoques medieval, moderna i contemporània, respectivament) i cinquanta pàgines de referències bibliogràfiques. Tot plegat, evidencia l’esforç per integrar els darrers avenços historiogràfics, sobretot els referits als segles XVII-XIX. De fet, aquests capítols són els més reeixits, ja que la riquesa de les fonts li permet una història més integradora (no tan depenent dels reis com la primera part), a més de ser on ell mateix ha excel·lit com a historiador (menys condicionat per la pròpia biografia).

Per alguns, el llibre suposa la conversió al nacionalisme identitari d’aquest vell militant d’esquerres. No ho crec. Sí que hi ha, en canvi, una evident desafecció cap a l’actual projecte polític espanyol. Per Fontana, la Constitució del 1978 va suposar una doble derrota en néixer “d’un pacte amb el vell règim franquista”, i en malbaratar l’experiència del catalanisme unitari antifranquista.

El repàs històric s’engega amb els comtats catalans per mirar d’entendre com a mitjans del segle XIV s’havia assolit “una estructura política i fiscal pròpies d’un estat nacional modern, com els que s’implantarien a Holanda i a Anglaterra tres segles més tard”. La precocitat, l’esgotadora construcció d’un imperi mediterrani i els canvis dinàstics provocarien la cessió de la preeminència política a Castella.

Triple herència

Aquesta suposada decadència deixaria una triple herència decisiva. Primer, la marginalitat del Principat i la debilitat de les parts consolidarien un model pactista. Segon, es conservaria una certa representativitat institucional més enllà de l’estricte cercle privilegiat. I, finalment, hi ha Barcelona. La macrocefàlica capital apareix com l’actor polític decisiu i element econòmic explicatiu de bona part de la singularitat catalana. La Guerra de Successió suposa la mitificació del primer tret, la recerca de nous camins per vehicular el segon (com ara els gremis) i l’aprofundiment en el tercer, amb el decantament cap a una economia comercial i protoindustrial. Estroncada la contrafactual evolució parlamentària apuntada pel darrer Lluch, les classes dirigents catalanes defensarien “un projecte il·lustrat català per a Espanya”. Des de llavors se succeirien els infructuosos intents d’integració. El mateix catalanisme polític respondria a aquesta voluntat. Per l’autor, els repetits fracassos eren previsibles: la diferent evolució històrica havia originat dues societats amb ritmes, objectius i necessitats divergents, manifestant-se tant en moments dolços com la Segona República, com en l’amarg franquisme. Segons Fontana, la “voluntat de seguir essent nosaltres mateixos” perviu i perviurà, sigui a través de la defensa de les Constitucions, el dret civil, l’economia, la llengua o la sobirania. Com ja va cantar el 1978 -també des del Poble-sec- Serrat: “Lo están gritando siempre que pueden, lo andan pintando por las paredes...

stats