Llegim 22/09/2012

Oe: Bird, un monstre personal

Joaquim Armengol
3 min
Oé narra com un malson tenir un fill discapacitat.

És veritat que els grans llibres enfronten el lector a una realitat desconeguda, sovint dolorosa, violenta i atroç, vulnerant, d'una manera greu i feridora, la seva intimitat més reservada. Posats davant d'un atzucac irreversible surt a la llum aquella bestialitat atàvica, sincera i espantosa que defineix l'home universalment. Aquesta transgressió fatal resulta desconcertant quan depassa la ratlla de la moralitat. I això és el que passa en Una qüestió personal , la pertorbadora narració de Kenzaburo Oé (Ose, illa de Shikoku, 1935.) Ara, gràcies a Edicions de 1984, i a la bona traducció d'Albert Nolla, ja podem llegir, per primera vegada en català, el premi Nobel japonès.

¿És Una qüestió personal una novel·la sobre monstres? ¿Parla del que tu i jo som en realitat? És, si més no, una novel·la que revela i escenifica la monstruositat humana, però que fredament apel·la a la responsabilitat personal i als actes que acaben sent definitius. Redemptors? Potser sí, però us asseguro que de monstres n'hi ha, com ho és el Bird, el protagonista; com ho són els seus sogres; com ho és la consoladora Himiko, un monstre sexual insaciable; com ho és el Kikuhiko, el fill del Bird, un monstre innat, un fill grotesc acabat de néixer amb una hèrnia cerebral tan grossa que sembla tenir dos caps; com ho són els metges altius i asèptics, fotent-se de la desgràcia aliena, etc. El Bird és l'encarnació de l'antiheroi, un vulgar professor d'anglès de 27 anys, tocat de romanticisme, que abans de casar-se somiejava a viatjar a l'Àfrica, però que ara l'únic que desitja és refugiar-se en aquesta fantasia juvenil per defugir les seves responsabilitats. El Bird, consternat per la fatalitat, el que realment espera és que aquest fill grotesc, aquest monstre horripilant, es mori; fugir i alliberar-se de tot plegat. Però, què pot fer? ¿Deixar morir la criatura deforme? Matar-la? ¿O fer viure un ésser d'aquesta mena sense plenitud? Són tres dies i tres nits en caiguda lliure, de violència interior i transformació personal, en què la terrible odissea dels fets arrossega el nostre Bird per un abisme que el porta a refugiar-se en l'alcohol, en els braços sexuals de la Himiko i en l'asfixiant infàmia i humiliació de les pròpies emocions. El Bird és un ésser incapaç d'adaptar-se a la societat, però almenys té la decent habilitat d'assumir la condició de monstre davant els altres i el lector.

És fascinant veure com la narració reflecteix la caiguda dels personatges en la seva naturalesa més obscura, com es descriu un infern real que a la fi acaba sent una anàlisi esplèndida de com funcionem els humans davant l'abisme. Éssers racionals que són com llibres vivents, literalment principis d'alguna revelació primària. Kenzaburo Oé és un mestre de l'estil impersonal, capaç de reconciliar la forma tradicional japonesa i la innovació amb veritable destresa i naturalitat, engendrant la figura d'un narrador omniscient, molt proper a l'autor, que fa la sensació d'introduir-se en la consciència pròpia dels personatges. La novel·la és plena de metàfores, d'imatges sensorials on sovint l'element comparatiu són animals o vegetals que s'humanitzen, o contràriament, humans que s'animalitzen. I és admirable la manera com l'autor aconsegueix crear atmosferes específiques, que acaben propiciant presagis de coses sinistres o fets desagradables que fan estremir el lector. Només la ploma d'un escriptor tan fi com Oé és capaç de produir sensacions com aquestes. Tot i la temàtica de caire social, d'haver-hi l'asfixiant pes de la postguerra com a rerefons, la novel·la no és pas moralitzant. No obstant això, m'hi sobra la sublimació de les pàgines finals.

Kenzaburo Oé, com el Bird, va arribar a Tòquio des d'un poble de l'interior, i segurament es va sentir tan perdut com el seu protagonista, en plantejar-se el significat del que suposa la fatalitat de viure amb un fill discapacitat. No és cap secret que el naixement del Hikari, el veritable fill de l'escriptor, va enfosquir i condicionar tant la vida com l'escriptura del Nobel. Probablement va narrar aquest malson, aquesta faula impressionant, per repensar la pròpia vida i posar en dubte la moral tradicional japonesa. Oé, però, abasta, de manera meravellosa, el sentit de qualsevol societat.

stats