Sota la forma d’una crònica del procés d’escriptura, aquest és un llibre sobre la vida d’Enric Marco, el gran impostor que va enganyar els membres de l’Amical de Mauthausen -i tothom- fent-se passar per supervivent d’un camp de concentració. Gràcies a l’historiador Benito Bermejo, la impostura es va destapar el 2005 i des d’aleshores Marco va quedar marginat i sepultat en l’oblit, fins que Cercas va començar a indagar, endut per un impuls irrefrenable: la sensació que rere un personatge tèrbol i misteriós hi havia un tema, el de la impostura, que l’apel·lava. El llibre està escrit amb habilitat per generar expectativa, inclou una acceleració final que busca un gran cop d’efecte i tanca els capítols amb frases contundents o preguntes que el converteixen en el que es coneix com a page-turner, i perdó per l’anglicisme. Això no vol dir que sigui un bon llibre des del punt de vista literari: hi ha repeticions que no semblen volgudes (¿com pot ser que un moment tan melodramàtic com quan Marco implora “ Por favor, déjame algo ” aparegui dues vegades? No és una gran estratègia narrativa) i la prosa és poc elegant i s’adiu més a la d’un article periodístic escrit a corre-cuita que al producte d’una investigació i redacció d’anys.

Amb tot, les deficiències literàries del llibre no són les més greus. El que genera més incomoditat, que es va transformant en indignació a mesura que les tesis de Cercas es fan diàfanes, són els triples salts mortals ideològics que va traçant sense despentinar-se. Tot va a l’olla: Holocaust, franquisme i Transició: “España fue un país tan narcisista como Marco ”, on “ nadie se atrevió a llevar su impostura hasta donde Marco la llevó, quizá porque nadie tenía la energía, el talento y la ambición suficiente para hacerlo ”. Respirin. Tot Espanya és Marco, també, perquè tothom va tolerar el franquisme (visualitzin aquí els morts que vostès prefereixin, n’hi ha per triar), i tots podríem ser Enric Marco perquè “ no es en absoluto improbable que algunos de los deportados que aglutinaba el Amical de Mauthausen hubieran cedido más de una vez a la tentación de maquillar o adornar o exagerar su pasado y que ninguno de ellos quisiese arrojar la primera piedra ”. La pedra havia d’anar contra Marco, però Cercas la intercepta i la llança a la cara dels autèntics deportats, que no s’ho mereixen, ells menys que ningú. Per si això fos poc, Cercas encara denuncia el “ chantaje del testigo ”: l’excessiva sacralització, diu ell, del que han aportat els testimonis directes de l’horror. En una oposició del tot fal·laç, reclama que fem més cas a l’objectivitat dels historiadors i no tant als pobres avis desorientats que van passar per un camp de concentració. Sort que Semprún, el xantatgista, no podrà llegir aquest llibre. O llàstima.

Per què Cercas vol salvar Marco? Tot i que expressa la repugnància que sentia quan el va conèixer, narra també com aquest sentiment es va transformar en desig de comprensió i en fascinació, i cita un article de Vargas Llosa en què lloava la capacitat d’imaginació del personatge, que comparava amb un novel·lista. Cercas dibuixa un pobre home que només volia viure una vida millor que la de mecànic d’un taller de l’Hospitalet, un home que es va rebel·lar contra el seu destí. L’intent de convertir-lo en heroi de pel·lícula de Spielberg genera perplexitat, però encara més les reticències que addueix a l’hora de condemnar-lo: “ Nadie quiere meter el dedo en el ojo, ser un aguafiestas ”. ¿No és aquesta la funció més important de l’escriptor, i no la de ser un narcisista, que és la definició de Cercas? La sorpresa creix quan topem amb la denúncia de la mercantilització i la vergonyosa manipulació que ha patit el concepte de memòria històrica els últims anys. ¿ Soldados de Salamina no és un dels màxims exponents d’aquesta manipulació? ¿Està avergonyit del que va escriure i per això s’ha abocat a la salvació d’algú altre que també “es va equivocar”? Sembla que Cercas s’ha perdut en el laberint de la impostura i que hi vol arrossegar el lector. Vagin amb compte.