Quedo amb Sergi Pàmies al nostre barri per fer un cafè. Arribo vint minuts tard. M'agafa el cangueli. Com a ell la nit que va sopar amb Paul Auster. Estic nerviós perquè arribo tard i si llegiu el seu darrer recull de relats, Cançons d'amor i de pluja (Quaderns Crema), tindreu la sensació que és maniàtic de mena. I ho és, però no tant com ho pot semblar al llibre. També perquè Pàmies és un dels meus autors i cronistes de capçalera. Contra el que alguns poden pensar, és proper, em tracta amb amabilitat malgrat el retard i m'explica més coses del que jo esperava, tenint en compte que arribo tard i que l'emprenyo per explicar secrets que ell per correu no sabia trobar.
Pàmies m'espera escoltant alguna cosa amb els auriculars. Ha demanat una aigua i una infusió. Pregunto pel sopar amb Auster, el relat que possiblement provoca més angoixa del llibre: ho passes malament, com ell ho va passar aquella nit del 1994 a casa de l'autor nord-americà. Pàmies estava molt nerviós; al llibre ho exagera, però hi ha una gran part de veritat. El sopar era a Nova York, una reunió de feina de la seva dona, editora a Espanya de Siri Hustvedt, escriptora i dona d'Auster. Pàmies va estar tens i mut durant la vetllada, perquè admira Auster però sobretot perquè patia per l'hora de tornar, de nit i a Nova York. Aleshores era un neuròtic de la seguretat: arreu hi veia amenaces. Quan agafava un taxi, sempre apuntava el número de matrícula, i feia que els amics li truquessin després a casa per garantir que no li havia passat res.
Pàmies diu que, fent psicologia d'anar per casa, arriba a la conclusió que aquesta por sistèmica la causava el trauma d'experimentar de petit la vida a la clandestinitat amb els pares, referents del PSUC. Tot va canviar quan van néixer els seus fills i la por passa a ser patida amb els nens. El relat del pare que espera neguitós la filla a la porta de la discoteca s'inspira en les seves vivències. Fins a aquest llibre, Pàmies havia evitat referir-se literàriament a les seves experiències personals, però va canviar de parer després de llegir Diari d'hivern : "Vaig pensar que si Auster parlava amb tanta naturalitat de la seva vida personal, per què no podia fer-ho jo?"
