Llegim 18/01/2014

Viure a dins d'un Tetris

i
Marina Espasa
3 min

Passa a vegades, a la vida, que topem amb cervells excepcionals, gairebé hipertrofiats, i quedem encegats un instant pels raigs X amb què escanegen l'entorn. Es considera que els que els posseeixen són uns privilegiats, però això no és del tot clar: de debò que és una sort veure-ho tot amb més nitidesa, amb més anticipació i amb més profunditat? Segons com, és una condemna. I, sovint, els cossos que suporten aquests mecanismes de precisió militar necessiten pròtesis artificials per circular per la vida sense que els titllin d'extraterrestres.

Tot tipus de pròtesis (mèdiques, tecnològiques i emocionals) omplen L'altra, la nova i esperadíssima novel·la de Marta Rojals: "Una pròtesi per a ser empàtica: el Facebook. Una pròtesi per a ser loquaç: el xat. Una pròtesi per a desitjar: el cos del Teo. Al cap i a la fi, l'objectiu últim no és que tot sembli natural?" Exactament: l'objectiu d'una novel·la rodona com aquesta és que tot sembli natural sense que res no ho sigui. Ni el talent de l'autora (¿haurem de començar a mesurar l'eficiència literària en Rojals?), ni l'endimoniada precisió d'una trama reversible que converteix l'exercici de la crítica en un de funambulisme, ni l'atreviment i la solvència amb què tracta temes delicadíssims, gairebé tabú, que a mans d'altres escriptors (o escriptores, ai!) es fan empallegosos i generen aquella vergonyeta: la falta de desig, l'excés de desig, la pèrdua, l'oblit, la infidelitat a la parella, les relacions entre mares i filles. I d'altres que no podem dir.

L'Anna, la protagonista de L'altra, és un d'aquests éssers extraterrestres: tot es pot calcular, preveure, mesurar, sumar, netejar. Res no es deixa a l'atzar. Si cal, es menteix, i de pressa. No és una opció de vida, és una imposició que ve donada per la naturalesa de la bèstia: si posseeixes la capacitat d'anul·lar tots els perills o desequilibris amb què la vida es dedica a minar-te les resistències, ¿per què no ho has de fer? O si més no, intentar-ho, que sempre hi ha el perill de la hipercorrecció. Hi ha un moment en què l'Anna, després de sopar, "col·loca els plats dins del Tetris del rentavaixella". És una imatge clavada de la manera en què intenta ordenar la vida, la d'ella i la del seu entorn immediat: el Nel, el xicot de fa anys -tan bona persona com covard-; la seva germana Laura, que se'ls ha instal·lat al pis sense gaires miraments, o la feina que no para de minvar al despatx de disseny de la Cati. L'Anna té capacitats sobrehumanes per fer encaixar les peces del joc, aquelles de mides i colors diferents que baixen cada vegada més de pressa per la pantalla, i podria anar menjant línies de vida sense parar, però algun dia s'ha d'acabar la bateria del mòbil, no? D'això també va L'altra, de què fem i com vivim quan perdem coses: feines, parelles, progenitors, sentits o parts importants de la nostra anatomia. Sense ni un gram de sentimentalisme o de cursileria: tot és filet, zero greix. I és quasi cru, fins i tot aspre. Hi ha poques metàfores, poques imatges, les frases no busquen fer-ho bonic, van de cara a barraca. Però sempre fan gol.

Escriptura natural

No és una novel·la per a estetes, però això no vol dir que no estigui plena de bellesa. I és un exemple immillorable de com es fa funcionar la ficció, de com es crea un univers i se'l pobla de personatges creïbles, contrastats i versemblants, de com s'alternen temps i espais en un salt de línia, de com s'utilitza la informació com a munició per estabornir el lector sense enganyar-lo en cap moment. No hi ha res en cap manual d'escriptura que no brolli, de manera natural, d'entre les pàgines de la Marta Rojals. I sense aquell tuf de prefabricat, que per alguna cosa és arquitecta de formació.

L'altra també parla del fet d'amagar l'altra persona que portem a dins, sigui qui sigui. De viure impostures i de reprimir (o no) els desitjos. I de la possibilitat de ser una altra, en un altre lloc: "Tornar a començar neta, essent ja una altra, a l'altra punta del món". No està gens clar que aquest món que ens ha tocat viure permeti gaires recomençaments virginals, així és que valdrà més que agafin aquest llibre com a pròtesi i tirin una mica més. Alerta amb la sotragada, però, que és de les fortes: sembla una novel·la i n'és una altra.

stats