31/10/2014

El català poc il·lustrat d’alguns il·lustres notaris

2 min

Una amiga lingüista em deia ahir que aquest país és tan estrany que el canvi i caiguda de preposicions i l’ús normatiu dels relatius és vacil·lant o erràtic en les escriptures dels notaris i gairebé modèlic en les converses dels drogoaddictes del Bronx.

Naturalment, això últim és mèrit delsactors, traductors i lingüistes d’uns estudis que lluiten per complaure TV3, però valdria més que el doblatge es relaxés una mica per ser més versemblant, i més notaris es posessin a l’altura -alguns ja hi estan- de la seva alta funció.

Cobren de sobres per fer-ho i comença a fer ràbia i vergonya que quan demanes que ho redactin en català siguis tu el que t’hi hagis de posar si vols que el seu argot, tan enrevessat i pompós, no estigui salpebrat amb faltes d’alumnes de 3r de primària.

Per exemple, ¿aprendran algun dia alguns notaris que mateix no es pot fer servir per substituir un nom que ja s’ha esmentat abans? ¿Aprendran que quan parlen d’un testament no han de “facilitar una còpia del mateix” sinó que han de “facilitar-ne una còpia”?

En el capítol dels pronoms relatius, tant et poden escriure que alguna cosa va ser “autoritzada pel qual va ser notari d’aquesta vila” com -i això ho fan molt sovint- et poden tancar un paràgraf amb un “del que dono fe” que tu et tornes mico per escatir si vol dir “del qual dono fe” (en castellà “ del que doy fe ”) o bé “de la qual cosa dono fe” (“ de lo que doy fe ”).

Si entrem en la puntuació -i aquí el català ja no els pot servir d’excusa-, el desgavell deprimeix. ¿No saben que entre verb i OD no hi va coma (“el compareixent informa, que...”)? ¿O que no posar coma abans de les explicatives de relatiu pot canviar totalment el sentit d’una frase?

I, pel que fa a l’estil, puc entendreque el sobrecarreguin una mica per la necessitat de no ser ambigus, però ¿no hi sortiríem guanyant tots si abandonessin un barroquisme més propi de Góngora?

stats