En realitat, això no és una novel·la, sinó una guia turística. Una guia turística, naturalment, no per al turista normalet que va a passar una temporadeta a Nova York i vol veure les coses més típiques, sinó per a una mena de turista culte, cool , amb pretensions culturals i, sobretot, molt políticament correcte. I el llibre -diguem-ne així- és també un exemple de promoció literària, com només saben fer-ho aquests editors dels quals tant hauríem d'aprendre: els estatunidencs.

La solapa ens explica que aquest autor, Teju Cole, va néixer a Nigèria i es va establir a Nova York l'any 1992, que és escriptor, fotògraf i historiador de l'art, que va debutar amb una novel·la curta i que el llibre que ens ofereix ara Quaderns Crema -magníficament traduït per Xavier Pàmies- ha estat guardonat amb una pila de premis. Ens trobem amb un debut beneït àmpliament per la crítica: a les frases promocionals fins i tot Muñoz Molina diu que li hauria agradat escriure-la.

Vegem de què va aquesta meravella. El protagonista és un psiquiatra resident en un hospital de Nova York que una tardor decideix sortir a passejar cada tarda. És un bon començament, no hi ha dubte: no tinc res a fer i me'n vaig a passejar. Hom es podria preguntar per què en Julius, el protagonista, espera a l'últim any de carrera per anar a passejar, però potser això ja és filar massa prim. El que sí que sabem per les primeres pàgines és que porta una vida molt avorrida, sobretot quan ens parla de les seves lectures: Barthes, Ben Jelloun i els Telegrames de l'ànima de Peter Altenberg, un escriptor vienès molt influent a la literatura de finals del segle XIX.

Les seves passejades tampoc és que siguin gaire fascinants: és una mena de flâneur , no a l'estil de Baudelaire, que inventa la ciutat moderna com una mena de dipòsit d'éssers decadents sobre els quals basteix tota la seva poètica, sinó amb aquesta observació objectivista que una època practicà Peter Handke i que als Estats Units va reprendre Richard Ford a partir d' El dia de la independència . Però no ens enganyem, l'objectivisme té sempre una intenció: en el cas de Handke i Ford, deixar palesa l'arbitrarietat tràgica de la vida; en el cas de Teju Cole, crear-se un personatge literàriament acceptable al món de les lletres i a partir d'aquí... ja ho veurem. Si en el cas de Richard Ford i Peter Handke la descripció apunta cap a un moment de revelació que acaba il·luminant i -tot i que no sempre- justificant el tedi de moltes de les seves pàgines, a la novel·la de Teju Cole no he vist res semblant. Cole, això sí, i com sol passar a moltes novel·les -o així són anomenades- actuals, parla de tota mena de coses: de Mahler, que sembla que li agrada molt, de qui sent La cançó de la terra , cosa que li permet regalar-nos unes quantes observacions sobre la peça, que al final sent en directe dirigida -esclar- per Simon Rattle; d'Idi Amin Dada; dels quadres de John Brewster; de Víctor Erice i El espíritu de la colmena . També el tarannà dels personatges que circulen pel llibre pertany al mateix univers de correcció política: el seu exprofessor de literatura; un refugiat de Libèria que malviu a la ciutat, i, a l'episodi més estrany de tots, en Khalil, un simpatitzant d'Al-Qaida que coneix a Brussel·les -no ho havia dit, però se'n va de vacances a passar 70 pàgines a Brussel·les-, i amb qui, diu en Julius, li tocava "fer el paper de l'americà indignat, encara que el que sentís fos més tristesa que no pas disgust".

Potser se'm titllarà d'antiquat, però segueixo pensant que la novel·la ha de tenir una direcció que doni sentit a tots els episodis i conformi la unitat del que està dispers. La novel·la de Teju Cole és -com tantes altres d'avui en dia- una successió d'episodis que no porten a cap sentit. Gairebé al final del llibre, l'autor cita unes paraules de Paracels: "Si l'obra d'art no considerava la qüestió d'una vida interior, els seus senyals exteriors serien buits". És exactament el que passa amb aquesta Ciutat oberta , una novel·la que amb el seu estil minuciós, fred i apaivagat dilueix cap al món exterior tot el que podria ser la interioritat del narrador.