Belén Gopegui ha escrit sempre sobre persones comunes, persones amb problemes materials, que perden la feina, que no disposen de recursos per tirar endavant, que no volen deixar diners a un amic. Aquests són els protagonistes d’unes novel·les que no són només artefactes literaris, sinó també agitadors de consciències. El comité de la noche no n’és una excepció. Però en aquest cas es tracta de persones que no es conformen amb el seu destí, sinó que s’organitzen, resisteixen i lluiten.

La nostra realitat social, com ha assenyalat recentment Michael Sandel a What money can’t buy, s’està mercantilitzant. Ja ho deia Antonio Machado: el valor es veu substituït pel preu. No només les coses, també les persones, el seu esforç, la seva feina, les seves ànsies i finalment el seu propi cos poden esdevenir mercaderies. Algunes empreses, també a casa nostra, han proposat de retribuir la sang, en concret el plasma sanguini, més difícil d’aconseguir i molt útil en la teràpia i en investigacions mèdiques i farmacològiques. Tècnicament no es parla de retribució sinó de compensació. A les persones que cedeixen la seva sang perquè se n’extregui el plasma se’ls ofereixen uns diners que els han de compensar el temps utilitzat i les molèsties causades, i que també mira d’incentivar-ne la donació, la qual perd el seu consubstancial caràcter gratuït.

Aquest és el fet que va impulsar Gopegui a escriure El comité de la noche. Les protagonistes de la novel·la es rebel·len contra aquesta mercantilització de la sang. Els enemics als quals s’enfronten són les gran corporacions que juguen brut per inclinar el mercat a favor seu i que intervenen de manera il·legítima en els afers de la política. Com en altres llibres de l’autora, Lo real, El lado frío de la almohada i Acceso no autorizado, els protagonistes conspiren en secret contra les condescendències, les intrigues, les trampes, les connivències i les “pràctiques habituals” dels poderosos. Homes i dones disconformes amb una societat que ens individualitza i ens fa gestors de la nostra vida, tots contra tots.

No podem seguir acotant el cap, ens diu la novel·la. I és que Gopegui escriu llibres exhortatius. Una poètica que trobem explicitada en els articles recopilats a Rompiendo algo (Universidad Diego Portales). Per exemple, el text Un pistoletazo en un concierto sosté que la literatura no és aliena a les lluites de poder, a la política, però tampoc no pot ser reduïda a un instrument de les ideologies. Igual que l’organització secreta d’ El comité de la noche, segons Gopegui la literatura no ha d’aspirar al poder. Estem temptats de parlar de justícia o dignitat, però no semblen els termes adequats, perquè aquí se’ns parla de vides concretes i decisions quotidianes. No són els grans conceptes els que mouen a la resistència, sinó el cansament quotidià i les petites derrotes que s’acumulen i un bon dia empenyen a l’acció.

La lectura de les novel·les de Gopegui és una experiència incòmoda. El món en el qual ens endinsem és gris, fred, inhòspit. Hi contribueix una prosa metafòrica, plena d’ambigüitats, de jocs lírics, de vaguetats que de sobte ens colpeixen i desorienten. Tot plegat té la funció d’inquietar-nos. Esteu alerta, sembla que ens digui el text, mentre seguim els perillosos compromisos de les protagonistes de la novel·la que trien la clandestinitat i el sacrifici. La privacitat i la intimitat no ofereixen aixopluc, som a la intempèrie, ens diu Gopegui. Qui tingui orelles que escolti.