Inscrit a l'entrada del temple d'Apolo de Delfos, l'aforisme "Coneix-te a tu mateix" -atribuït a una desena de filòsofs, entre els quals hi ha Heràclit, Sòcrates i Tales de Milet- resumeix bona part de la futura pulsió autobiogràfica com a mètode per arribar a desxifrar el món. "És difícil escriure ficció quan tot el que ens envolta ho és: els relats construïts a través de la televisió o la lectura de la realitat a través dels telèfons mòbils en són dos exemples. Hi ha una gran contraposició entre aquest món ficcionalitzat i el món físic de debò", diu Karl Ove Knausgard, de qui Anagrama acaba de publicar La muerte del padre , la primera d'una sèrie de sis novel·les autobiogràfiques en què l'escriptor noruec fa un exercici d'introspecció amb pocs precedents en la història de la literatura pel que fa a la magnitud i ambició.

"Vaig començar a escriure sense dir res a ningú -explica Knausgard-. Quan tenia els dos primers volums acabats, vaig portar-los al meu editor. Ell em va proposar dividir el material en dotze parts i publicar-ne una cada mes. La idea em va semblar interessant, perquè em remetia a grans noms de la novel·la per entregues del segle XIX". Però no va anar així: finalment, l'editorial Oktober va donar a conèixer les 3.000 pàgines del projecte, que porta per títol Mi lucha -en contraposició al llibre homònim d'Adolf Hitler-, en sis lliuraments, quatre dels quals van ser escrits en poc més d'un any. "Volia fer un experiment literari amb la vida, intentar-m'hi acostar tant com pogués per escrit. Era una empresa perillosa. Vaig arribar a escriure 500 pàgines en vuit setmanes... Aquest esforç em va fer preguntar per l'origen de la bona literatura. Què fa que un llibre sigui bo? ¿És la construcció de les frases? ¿És el pensament que s'hi vehicula? Per a mi, la literatura tracta sobre gent, no sobre llibres".

Quan l'any 2007 va començar a escriure La muerte del padre , l'escriptor -que fins llavors havia publicat dues novel·les- havia perdut "la fe en la ficció" i va començar a furgar en l'arrel del seu malestar constant a través d'un llibre que expliqués què havia pogut portar el seu pare fins a l'alcoholisme, i com havia començat a enverinar-se quan ell tenia 16 anys i també començava a beure. L'exploració autobiogràfica del primer volum de Mi lucha és tan dura i inclement com honesta: "Dos dels llibres que més em van influir quan vaig començar el projecte van ser els diaris de Witold Gombrowicz i els del poeta Olav H. Hauge. Endinsar-te en les reflexions de l'un i l'altre, camuflades en l'explicació del dia a dia, permeten accedir a una dimensió hipnòtica on aparentment no passa res. L'únic que el lector aconsegueix és estar a prop de la persona que ha escrit el llibre". Knausgard ha treballat en els sis volums que ara comencen a aparèixer en castellà "de manera intuïtiva", i fent servir "totes les eines de la novel·la" per explicar "la poca fluïdesa de la vida" sense ordre cronològic i amb una estructura circular que més d'un crític ha relacionat amb A la recerca del temps perdut de Marcel Proust. "Els meus llibres no són sofisticats, són crus i directes, escrits d'una manera molt més simple que la de la recherche -admet-. En Proust, tot és perfecte sense que això impliqui avorrir el lector".

El món passa per Nova York

Dues novetats que parteixen de fets biogràfics per enriquir el material de ficció són Ciutat oberta , de Teju Cole, i Casa gran , de Nicole Krauss. En el cas de Cole, el jove escriptor també ha pouat en la seva pròpia experiència vital per vestir el personatge principal del seu debut, publicat per Quaderns Crema i Acantilado: "El personatge del Julius comparteix detalls de la meva biografia: escenaris, edat, cronologia. La seva visió del món i les experiències que viu són molt diferents de les meves". Igual que el Julius, Cole va créixer a Lagos i no arribaria a Nova York fins als 17 anys. Dues dècades més tard, el personatge del llibre fa autoanàlisi mentre passeja pels carrers de la ciutat. El passat nigerià de l'autor fa acte de presència, però el Julius funciona com un alter ego que ha pres decisions molt diferents de les seves, fins al punt que al final del llibre una revelació contundent sacseja el lector.

Nicole Krauss, finalment, a Casa gran construeix una novel·la a partir de quatre monòlegs en primera persona que arrenquen a partir d'un escriptori amb 19 calaixos que una novel·lista rep d'un jove poeta xilè. L'escriptori no és l'única coincidència amb la seva pròpia biografia: les arrels israelianes de Krauss hi tenen un paper no gens anecdòtic.