Era una nena aturada, amb uns ulls d’un blau descolorit, grossos i babaus, darrere d’unes ulleres de cul de got. Tenia els cabells encrespats i molt greixosos, el serrell se li enganxava al front ple de grans. Tenia una veu prima i feia una entonació molt infantil que la feia semblar més petita del que era. Era poc hàbil, molt lenta i s’equivocava sovint. A l’hora del pati la recordo sola, asseguda en un banc, concentrada desembolicant l’entrepà, com si fos una tasca molt complicada.
Dit en llenguatge popular: li faltava un bull, o no girava rodó, o li faltaven cinc minuts. Era, en definitiva, la més clara candidata a ser víctima d’això que ara en diem bullying. Era la nena marginada, el blanc de les bromes, la riota de la classe. Suposo que tots els que m’esteu llegint em sabríeu dir el nom i cognom de la víctima del vostre grup. Sempre n’hi ha un. És un nom, un rostre, que de vegades apareix fugaçment en els nostres records per provocar-nos un malestar difús sobre el nostre comportament d’aleshores.
Doncs bé. L’altre dia vaig conèixer, en una reunió professional, una jove llicenciada en psicologia que em va semblar la mar d’eficient i espavilada. En acabar la feina, la noia es va acostar i em va dir que la seva mare era companya meva d’escola. Sí, ho heu endevinat, era la filla de la nena dels cabells greixosos. Tenia els seus ulls blaus, però sense ulleres de cul de got i amb una expressió més intel·ligent. De sobte vaig adonar-me que mai m’havia preguntat com li havia anat la vida, a aquella pobra nena. Això sí, mai m’hauria imaginat que fos capaç de crear una família i esdevenir una adulta amb responsabilitats. I, tanmateix, allà al davant en tenia la prova fefaent. Una filla eixerida que, qui sap, potser havia estudiat psicologia per ajudar criatures que poden ser víctimes de bullying a les escoles. Estic segura que, quan em va dir el nom de la seva mare i em va preguntar si me’n recordava, la noia va veure en la meva mirada l’ombra de la culpabilitat.
