Llegim 31/05/2014

La prosa torrencial de Karl Ove Knausgrd

Damià Alou
3 min

Karl Ove Knausgård és el nou fenomen de les lletres europees, i tots sabem que les lletres europees no van sobrades de fenòmens. Com a bon nòrdic ha escrit una autèntica saga d’uns milers de pàgines -equivalent a un bon grapat de Kallevalas -, dividida en sis volums, i l’hi ha posat ni més ni menys que el hitlerià títol de La meva lluita, que en noruec, Min kamp, sona molt semblant a l’alemany Mein Kampf. Afortunadament, la semblança es limita a la narració de la seva odissea vital, i no ens proposa cap teoria d’extermini ètnic, cap teoria racista ni cap programa polític radical. En castellà, per raons evidents, cada volum es publica amb un títol diferent i una mica més engrescador: el primer va aparèixer amb el de La muerte del padre, i el que ara es publica porta el d’ Un hombre enamorado. Naturalment, l’èxit de Knausgård, a banda de la portentosa acumulació de pàgines -avui en dia sembla que s’hagi de derrotar el lector per esgotament-, ha vingut acompanyat pel petit escàndol que ha rodejat la publicació de la seva epopeia: si el llibre sobre el seu pare airejava l’alcoholisme del progenitor i va provocar les ires d’alguns familiars -com si els nòrdics fossin un poble d’abstemis-, aquest segon volum que ara comentem va molestar una mica, pel que es veu, la seva actual dona -de qui està enamorat al llibre i de qui encara sembla que ho estigui-, però com que tot queda en família sembla que la pau ha acabat tornant.

I què ens trobem a les sis-centes pàgines i escaig d’aquesta segona entrega de La meva lluita? El llibre comença força bé, el juliol del 2008, quan l’autor té 40 anys i és de vacances amb la dona -Linda- i els tres fills: els problemes d’anar pel món amb tres criatures, capritxoses per edat i sempre difícils de satisfer per uns pares massa obsessionats a satisfer-les; les patètiques festes infantils; les bajanades que arriben a fer els pares en relació a l’entorn educatiu.

La crisi dels quaranta

A la pàgina 77 arribem al moll de l’os del to del llibre: la crisi dels quaranta, aquest sensació d’uniformitat o repetició (tedi, ennui, li podem dir de moltes maneres) que ens cau al damunt de sobte com un abric vell i polsós en tot el que veiem i fem: allò a què es refereix Knausgård quan parla de les “pseudopersones”, els “pseudollocs”, els “pseudoesdeveniments” i els “pseudoconflictes” amb els quals perdem els dies, potser perquè ens adonem que la mort és més a prop que abans, el “terreny elevat que ja anem pujant”, que diria Philip Larkin. A partir d’aquest incident inicial, Knausgård reconstrueix tota la relació amb la Linda, des que la coneix durant una visita a Estocolm, on es farà molt amic del Geir, un altre noruec amb qui manté profundes converses de temes variats. Knausgård és un “home enamorat” i no ho amaga, i fruit d’aquest amor són els tres fills que tindrà amb la Linda.

Però amb tot això no s’omplen sis-centes pàgines. Què més ens ofereix l’autor d’aquesta saga? Bé, un detallisme minuciós que ens fa pensar que més que davant d’unes memòries ens trobem davant d’una reconstrucció on les minúcies acaben ocupant un lloc massa predominant. Un hombre enamorado està farcit d’episodis intranscendents, de diàlegs insulsos i de comentaris de poca volada sobre Ernst Jünger, la democràcia liberal, la uniformització europea o el futbol espanyol. Perquè la prosa de Karl Ove Knausgård, força convencional, no té la música de Thomas Bernhard ni l’art de Marcel Proust (per esmentar dos excelsos novel·ladors de la seva biografia) i sí el desgavell compositiu de Fiódor Dostoievski, pel que sembla, un dels autors preferits de Knausgård.

stats