¿Se’n recorden, d’aquell “problema” que va tenir l’Ajuntament de Barcelona l’estiu del 2001 amb un grup de subsaharians que voltaven per la ciutat i dormien a plaça Catalunya? Van il·lustrar algunes pàgines de diari, però la canícula d’agost els va engolir i no se’n va cantar mai més ni gall ni gallina. Però les persones, com l’energia, no es volatilitzen. El que va passar és que aquell grup d’africans va anar a petar a Alcarràs, a la Franja de Ponent, a treballar en la recollida de fruita. Però mentre havien estat menjant, bevent i fent les lògiques necessitats a la capital, només una persona va treure la llibreta i va prendre quatre notes: “Que les jardineres de plaça Catalunya vessessin merda, això sí que era un problema”. Francesc Serés feia vint anys que veia africans pels camps i les carreteres del voltant del seu Saidí natal, i, per tant, veure’ls baixar per la Via Laietana no el va agafar tan de sorpresa, i potser el va ajudar a començar a definir un projecte literari: provar d’explicar la nostra història a través de la història dels altres. Tot el que sé de mi i dels altres abans d’oblidar-ho és el títol del tercer capítol d’un llibre que interroga i interpel·la com pocs, a la vegada que despulla l’autor, que parla en primera persona de la transformació del país, que corre paral·lela a la seva formació com a persona. Així, els ucraïnesos de Saidí o els malians d’Alcarràs conviuen amb la casa de l’àvia que Serés s’arregla, amb una reunió d’escriptors en una residència dels Estats Units, i amb les reflexions sobre la descoberta dels llibres de Jesús Moncada i Mercè Ibarz, i la porta que van obrir. La desaparició física de les parets que haurien de protegir els immigrants, que viuen dins de tubs de ciment o sota d’uns plàstics, és comparable a la desaparició del prestigi de la ficció, potser de la possibilitat mateixa d’escriure’n, perquè el llibre amb què es baralla Serés estarà fet de “potser només històries minúscules, desplaçades i desencaixades, parcials.”

Però quines històries més bones, escrites amb quanta sensibilitat, risc i control de l’emoció, sense una punta de carrincloneria ni de sentimentalisme. No oblidaran fàcilment en Majeed. No facin cas a qui els asseguri que aquest és un conjunt de cròniques, reportatges sobre el terreny i assajos antropològics sobre la immigració africana i de l’Europa de l’Est al Segrià i el Baix Cinca. Aquesta és només la matèria primera amb què ha treballat Serés, recorrent les carreteres de la Franja, caminant i en cotxe, i parlant amb tothom qui volgués o pogués tenir una conversa amb ell sobre la fruita o l’enyorança del Senegal. El resultat és un autèntic llibre, construït amb vocació de testimoni però consciència de fer literatura: un dels millors que podran llegir aquest any, en qualsevol llengua. Perquè és un dels més ben escrits -i això no és novetat si parlem de Serés- però també perquè és un dels més ben pensats i editats, i això té un component dramàtic, perquè l’editor que el va acompanyar en el llarg procés d’escriptura, en Jaume Vallcorba, va morir aquest estiu, poc abans que el llibre sortís al carrer.

Això és la vida, i no la literatura, però el mirall hi és: una de les idees que travessen La pell de la frontera és que el concepte de “falta de xarxa” i d’absència de seguretat en les vides dels africans que viuen sota els plàstics recremats és equivalent a la nostra sensació d’haver-nos quedat a la intempèrie i sense protecció des de l’esclat de la crisi el 2008, però també, i de manera particular per a la cultura catalana, després de la desaparició d’un dels nostres editors més importants. Els referents desapareixen, els alumnes de les aules d’acollida també. Algun treballador inadaptat s’esfuma com un fantasma i només en queda la cadira que feien servir els avis per sortir a prendre la fresca al carrer on Serés va créixer: “Algú diria que és un Robinson, però aquí no hi ha teoria, ni tragèdia grega ni discurs postmodern sobre els llocs i els desplaçaments i els no-llocs i els no-desplaçaments. [...] Per a què serveix tota aquesta teoria quan el que cal és un trespeus?” Posin un trespeus a la seva vida: llegeixin La pell de la frontera.